Pràctica 4: MECANISMES DE DEFENSA

INTRODUCCIÓ:

Psicoanàlisi: conjunt de teories científiques explicatives del comportament humà patològic en base a les dinàmiques internes (aquesta dinàmica interna fa que s’efectuï el comportament de l’organisme).

(Sigmund Freud biografia: http://www.biografiasyvidas.com/monografia/freud/)

Sigmund Freud (1856-1939)  fou el pare de la psicoanàlisi. 
En la seva primera etapa era considerat un metge científic, un neuròleg. Però va veure que hi havia malalties com la histèria que no es podien explicar científicament, ja que els pacients tenien símptomes físics produïts per traumes psicològics.

En aquell temps, des del punt de vista de la medicina, no es podia acceptar que un símptoma físic no esdevingués d’un problema físic, de manera que es va dir que les pacients d’histèria fingien.

Freud va qüestionar aquestes malalties i s’interessà per les histèriques. Es deia que aquesta malaltia només afectava al sexe femení (perquè histèria, del francès “hystérie”, amb grec significa “úter”). Charcot (1825-1893) utilitzà la hipnosis per tractar les histèriques. Aquestes deixaven de tenir els símptomes sota el control de la hipnosi però quan tornaven en sí no recordaven res i continuaven tenint els mateixos símptomes. Freud va anar a veure a Charcot a París amb l’esperança de trobar una solució en el tractament d’aquestes pacients.

·        D’aquí, Freud, elabora la seva primera teoria. Diu que el psique es diferencia en tres capes o nivells: conscient – preconscient – inconscient. Aquest últim ocupa la major part del nostre cervell (metàfora de l’iceberg), en el qual nosaltres no hi tenim accés directament, tot i que algun element del inconscient passa a la part conscient de manera molt vaga. D’acord amb Freud, la repressió té gran importància en l’inconscient perquè sovint les persones experimenten pensaments i sentiments que són tan dolorosos que no poden ser expulsats per la ment i resideixen al inconscient. Per tant, es dirà que l’home es desconeix a sí mateix i als seus propis traumes i pertorbacions.

Freud dirà que la teràpia adequada és la catarsi (recordar aquell pensament ocult del inconscient per tal d’alliberar-lo).

Després del mètode hipnòtic de Charcot, Freud introdueix una altra tècnica: l’associació lliure, en la qual s’intenta que material de l’inconscient aflori a la part conscient.

(Incís: més tard, Carl Jung, psicoanalític, elabora la tècnica d’associació d’idees, molt semblant a l’associació lliure de Freud).

Freud també introdueix la tècnica de la interpretació dels somnis, amb la mateixa finalitat que la tècnica d’associació lliure.

·        Freud va dir que la causa que havia provocat la malaltia mental en les seves pacients era de naturalesa sexual, és a dir, que s’havia produït una repressió sexual i això havia provocat el trauma psicològic. La segona teoria de Freud, doncs, parla de la libido com a energies provocades per impulsos sexuals que tenen el seu origen en una necessitat biològica, aquest impuls havia d’alliberar-se per la mateixa via que havia arribat. Si no es podia satisfer, buscava sortides anteriors i provocava a la persona gran tensió i angoixa. Avui en dia s’entén només com l’energia sexual però Freud va dir que era l’energia vital que tenia tothom.

·        La tercera teoria de Freud, es basa en què la persona té diverses entitats. Es coneix com la teoria de la personalitat:

ID (l’allò): la part innata, la més autèntica i primitiva. Té a veure amb la satisfacció dels desitjos. PRINCIPI DE PLAER. Durant els dos primers anys de vida només és aquest principi el que resideix en l’organisme.

EGO (el jo): fruit de la interacció amb els altres, la persona s’adona que la realitat imposa restriccions. És l’encarregat de controlar els impulsos de l’allò.  PRINCIPI DE REALITAT.

SUPER EGO (el súper jo): té en compte els altres. És la veu de la consciència (molt estricte), el sentit de la culpa.

Quan aquestes tres entitats interactuen, s’efectua el comportament.

·        La quarta teoria de Freud parla de la sexualitat infantil. Freud va afirmar que els nens posseeixen impulsos sexuals des del moment en què naixien i passen per diferents fases a mesura que es fan grans. Les va denominar com les 5 fases del plaer:

1. Fase oral (font de plaer: boca). En nen sent plaer a l’hora de succionar. Si aquesta fase no és superada, tindrà repercussions més endavant i es dirà que té una fixació a la fase oral.

2. Fase anal (font de plaer: esfínters). El nen comença a tenir control sobre els seus esfínters. Igual que la primera fase, si no és superada es parla de la fixació a la fase anal.

3. Fase fàl·lica (font de plaer: els genitals). Quan el nen té curiositat per el sexe masculí i femení. És en aquesta fase on Freud situa el complex d’Èdip i el complex d’Electra (entre els 3 i 5 anys). També ha de ser superada.

4. Fase latència (no hi ha font de plaer, és de tràmit). El nen no vol sentir a parlar sobre temes de sexe.

5. Fase genital. Comença a la pubertat i és quan es parla ja de la sexualitat adulta per la seva finalitat reproductiva. 

·        Per últim, la cinquena teoria de Freud, es tracta dels mecanismes de defensa. Arriba un moment en què l’entitat ego es troba tant pressionada per l’id i el super ego, que es defensa d’alguna manera, desenvolupant uns mecanismes de protecció que tenen la funció que el material del inconscient no aflori a la part conscient preservant així l’equilibri psíquic i evitar l’angoixa.

Anna Freud, filla de S. Freud, també fou una destacada psicoanalista que es va interessar per els mecanismes de defensa i en va fer un llistat, on els més importants són:

1. Repressió: Freüd el considerava el mecanisme de defensa més important, l’anomenava també “defensa”.

Manté els impulsos inacceptables de l’id fora de la consciència. Si bé elimina els sentiments de dolor o ansietat pot, a la vegada, suposar un cost considerable donat que cal emprar un gran quantitat d’energia per mantenir els esdeveniments rebutjats a l’inconscient.

2. Negació: consisteix a negar-se a creure que un esdeveniment amenaçador o aversiu va tenir lloc o que una determinada condició existeix. Igual com fa la repressió, la negació intenta de mantenir fora de la consciència qüestions que la persona no es veu amb cor d’afrontar.

3. Projecció: és el mecanisme a través del qual la persona atribueix als altres els seus propis impulsos i desitjos inacceptables per tal d’ocultar-se’ls a sí mateix. La persona descarrega el seu impuls, en tant que també oculta a sí mateixa els sentiments que poden resultar amenaçadors.

4. Racionalització: la persona redueix l’ansietat en trobar una explicació o excusa racional per assumir una realitat que li resulta inacceptable.

5. Intel·lectualització: consisteix a prendre distància de les amenaces generant actituds fredes, analítiques i distants.

6. Formació reactiva: una forma de protegir-se contra l’alliberament d’un impuls inacceptable és posar èmfasi en el seu oposat.

7. Regressió: mecanisme que actua quan davant de dificultats per afrontar una amenaça, la persona experimenta una involució a etapes del desenvolupament psicosexual més infantils o primitives, en les quals havia experimentat una fixació.

8. Desplaçament: consisteix a canviar l’objectiu d’un impuls, donat que així es redueix l’ansietat.

9. Sublimació: és el mecanisme que fa que un impuls potencialment perillós sigui transformat en un comportament socialment madur i acceptable.

PRÀCTICA:

L’he realitzat juntament amb la Khaoula Chentouf i la Lídia Bosch.

Es tracta d’aplicar el mecanisme de sublimació als 7 pecats capitals: ira, luxúria, gula, peresa, supèrbia, enveja i avarícia, donant un exemple on s’evidenciï una sortida constructiva en benefici propi o dels altres i una sortida destructiva.

IRA

Situació: Has de quedar amb un amic però li surt un compromís a última hora. Aquest t’avisa quan falta sols un quart d’hora.

Dirigir la ira constructivament à anar a fer esport, posar-te a cuinar o fer qualsevol activitat tranquil·litzant..

Dirigir la ira desctructivament à cridar i enfadar-te amb l’amic.

LUXÚRIA

Situació: En una parella, un té ganes de sexe i l’altre no.         

Constructivament à dirigir el desig emocionalment. Convidar la parella a sopar, anar al cine, fer-li algun regal, etc.

Destructivament à obligar a la parella a tenir sexe.

GULA

Situació: Estàs en una habitació amb dos persones més. Fa estona que heu dinat i teniu molta gana. A l’habitació només hi ha un tros de pastís.

Constructivament à anar a comprar més pastissos o alguna altra cosa. Posar-vos a cuinar, etc.

Destructivament à menjar-te’l tot sense compartir.

PERESA

Situació: Estàs fent la migdiada perquè estàs molt cansat però de cop recordes que has quedat amb un amic a les 5.

Constructivament à dir-li que vingui a casa teva i mireu una pel·lícula, etc.

Destructivament à inventar-te que no pots anar-hi i deixar-lo penjat.

SUPÈRBIA

Situació: T’han ascendit a la feina.

Constructivament à continuar fent els mateixos esforços, per així continuar millorant.

Destructivament à depreciar els companys inferiors. 

ENVEJA   

Situació: T’agradaria tenir el mateix nivell de notes que el teu company.

Constructivament à estudiar i preparar més els exàmens, dir-li al company que t’ajudi a estudiar.

Destructivament à criticar-lo, robar-li els apunts.

AVARÍCIA  

Situació: Vols tenir més diners.

Constructivament à estalviar per més endavant, invertir els diners en els fills, etc.

Destructivament à privar-te de coses necessàries com el menjar, per el plaer de tenir més diners.

REFLEXIÓ:

En aquesta pràctica, segons la teoria de la personalitat de Freud on exposa que l’organisme roman sota el control de tres entitats: id, ego, super ego, hem pogut veure com, sense adonar-nos-en, una part equilibra els nostres estats. És a dir, necessitem una estabilitat sobre nosaltres per no sentir-nos pertorbats per els nostres propis pensaments.  

No havia pensat mai en les diferents vies que utilitzem per defensar-nos, depenent de l’esdeveniment en què et trobes. Però he vist que podem distorsionar de moltes maneres els nostres pensaments per tal de no sentir-nos desplaçats dins del nostre context com a éssers humans. Crec que és perquè sempre ens han imposat el que està bé i el que no, i volem fugir d’aquells desitjos o emocions més despietats.

Pel que fa els 7 pecats capitals, es podria dir que no tenim control sobre la nostra ment i que sovint reaccionem a partir dels nostres impulsos, és a dir, quan ens trobem amb alguna situació com les que s’han exposat, ens comportem d’una manera subjectiva i no som conscients de si estem fent una acció productiva o no. Estaria bé que sempre que experimentéssim alguna sensació d’aquestes tinguéssim en la ment les dues opcions i poguéssim triar independentment el nostre comportament. Així, seriem conscients que estem fent un acte bo o dolent.

Agafant l’exemple de la ira, si s’actua d’acord amb els impulsos, és quan es diu que s’actua “en calent” i al cap d’uns dies ens podem sentir avergonyits per el nostre comportament i sentir remordiment.

En el cas de l’enveja, per exemple, moltes vegades no t’adones dels teus propis errors i penses que la culpa és dels altres.

Ha estat una bona experiència parlar sobre els mecanismes de defensa que utilitzes per no sentir angoixa o inseguretat. Així t’adones que ens intentem fer creure que els nostres desitjos o actes no són el que semblen, per por de no saber afrontar-los o per amagar experiències desagradables i massa doloroses per competir amb elles.

Pràctica 3: DISTORSIONS COGNITIVES

INTRODUCCIÓ:

Quan neix el conductisme, amb J. Watson, s’inicia un canvi. Un canvi en el qual no intervenen els estats mentals, sinó només allò observable: la conducta.

Destacar la figura de dos conductistes importants: Pavlov (condicionament clàssic: estímul-resposta), i B.F.Skinner (condicionament instrumental o operant: estímul-resposta-conseqüència).

A la segona meitat del segle XX apareix la idea del conductisme radical, on es pensa que la psicologia també ha d’estudiar els estats de consciencia (pensaments, emocions, sentiments, percepcions, etc.) i és llavors quan sorgeixen les distorsions cognitives (=forma errònia en el processament de la informació, causant pensaments desajustats). El nou esquema es basa en: E-O-R-C (esdeveniment à organisme –persona capaç de decidir quina resposta donar- à resposta à conseqüència).

Ara bé, davant d’una malaltia mental, el professional que la diagnostiqui, pot tractar-la de diferents maneres segons el seu punt de vista.

Des del punt de vista d’un conductista, tractaria la malaltia intentant que la persona tingués la percepció de control sobre la seva via mitjançant la teoria de la Indefenssió Apresa (Martin Seligman).

Des del punt de vista d’un cognitivista, com que es basen en el que passa a la ment, dedueixen que si la persona té pensaments deformats i que no s’ajusten a la realitat, aquesta actua en conseqüència.

Dos teràpies cognitives-conductuals com la d’Albert Ellies (TREC: teràpia racional emotiva conductual) i la de Aaron T. Beck (TC: teràpia cognitiva) intenten detectar i canviar tots els pensaments distorsionats de les persones. Aquest model de pensament es basa en:

· Esdeveniment emocional.

  Pensaments poc creïbles i negatius.

  Conseqüències nefastes (respostes en funció dels pensaments interpretats).

(Esquema “A-B-C” à esdeveniment-creença-conseqüència)

· A més, van classificar les distorsions cognitives en:

1. Generalització excessiva

2. Abstracció selectiva

3. Polarització/pensament o tot o res

4. Desqualificació d'allò positiu

5. Lectura del pensament

6. Endevinar el futur

7. Magnificació o minificació

8. Raonament emocional

9. Etiquetar erròniament

10. Autoinculpació

11. Personalització

12. Imperatiu categòric 

PRÀCTICA:

L’he realitzat juntament amb l’Alexandra Chacón, l’Anna Fusté i l’Alba Coma.

Aquesta pràctica es tracta de buscar dos exemples per a cada un dels tipus de distorsions cognitives per tal de comprovar que a la nostra vida quotidiana es produeixen aquests tipus de processos erronis.

1. Generalització excessiva.

v      El meu xicot m'ha posat les banyes i per això em puc permetre dir que tots els homes posen les banyes.

v      Una amiga m'ha traït, per tant penso que no es pot confiar en les amigues.

2. Abstracció selectiva.

v      He tret un 9 en un examen, però està molt malament perquè la pregunta que he fallat me la sabia.

v      Vaig fer un pastís molt bo, però quan va arribar a la taula era una mica fred, així que no tinc cap mèrit.

3. Polarització/pensament o tot o res.

v      Mai trobaré a ningú perquè ja m'han deixat tres cops seguits.

v      Un dia vaig caure a terra i tothom va riure, des d'aquell dia tothom es riu de mi.

4. Desqualificació d’allò positiu.

v      M'han donat una beca per anar a estudiar a l'estranger però segur que me l'han donat perquè he tingut sort.

v      Aquest noi segur que avui si que m'ha saludat perquè els seus amics no hi són davant.

5. Lectura del pensament.

v      Segur que si el meu xicot va a aquella discoteca tindrà un affaire amb la seva ex parella.

v      Segur que la gent em mira perquè estic grassa.

6. Endevinar el futur.

v      Quan vagi a la universitat el més provable és que no faci amics.

v      No cal que demani cap beca perquè igualment segur que no me la donaran.

7. Magnificació o minificació.

v      La meva mare és la millor del món.

v      Sóc la més tonta del món, no serveixo per res!

8. Raonament emocional.

v      Com que aquesta noia és estrangera no em cau bé.

v      Cada vegada que em trobo amb una determinada noia estic estressada, per tant intentaré no trobar-me-la ja que poder és ella qui m'estressa.

9. Etiquetar erròniament.

v      Com que la noia és pèl-roja segur que és mala persona.

v      Com que aquell noi vota al partit X és un hippie.

10. Autoinculpació.

v      Si hagués fet més costat a la meva amiga no s'hagués suïcidat.

v      Si hagués passat per l'altre carrer no hagués punxat la roda.

11. Personalització.

v      Com que sempre porto entrepans de formatge ara tothom en porta.

v      Jo sóc el noi més popular de la classe, i com que jo no he anat a classe cap company meu hi ha anat.

12. Imperatiu categòric.

v      M'hauria d'haver parat a saludar-la més estona, a aquella noia.

v      Hauria d'haver sopat a les 9 i no a les 8 perquè quan me'n vagi a dormir tindré gana.

REFLEXIÓ:

Sovint fem aquest tipus de suposicions sense basar-nos en res fiable. La persona que experimenta cert pensament, experimenta alhora angustia. Segons cada personalitat i cada manera de veure les coses ens guiem cap a un sentit o cap a un altre. D’aquí surten els mals entesos i a vegades, inclús les discussions. Hauríem de racionalitzar els nostres pensaments i tenir una visió més madura d’aquests, tot i que de vegades costa molt, bàsicament perquè no en som prou conscients i estem segurs del que pensem. Si actuem d’acord amb els nostres pensaments distorsionats és quan es poden produir greus errors. En conseqüència, no es pot gaudir bé de la vida.

Aquest tipus de percepcions que es generen, porten als problemes d’autoestima, fòbies, depressions, etc. En aquests casos es necessita l’ajuda d’un professional ja que hi intervenen altres factors en la malaltia i també perquè són desajustos més pronunciats. Però en les petites distorsions que hem patit tots alguna vegades hauríem de pensar nosaltres mateixos si quelcom s’equival a la realitat. No pensar tant en el nostre petit món que hem creat.

També dir que a vegades percebem el món o tant sols una paraula, un fet, etc.  d’una determinada manera en un determinat moment i potser, al cap d’uns dies es troba una solució que en un principi no havia estat assequible per la persona. De manera que no calen portar a terme reaccions precipitades.

La qüestió, però, és: quin és l’origen d’aquestes distorsions cognitives? Com s’han format?

Com a futura psicòloga seria interessant saber resoldre aquestes qüestions per poder comprendre i ajudar més bé als pacients.

Com sempre dir que ha estat una pràctica molt profitosa i, com les altres, aplicable a les nostres vides.

A partir d’ara intentaré conduir els meus pensaments cap un sentit més pràctic i no tant enrevessat. Fugint de la tergiversació de les coses que es poden crear dins del meu cap.

Pràctica 2: LA DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA

INTRODUCCIÓ:

John Watson (Conductisme) 1913. En aquest moment, la psicologia és definida com la ciència que només pot tractar tot allò que és observable. Prescindeixen dels estats mentals (pensaments) i es fixen només en el comportament (conducta).

L’experiment que va fer Watson va ser crear una fòbia a un nen anomenat Albert. Cada vegada que el nen veia un osset de peluix i s’acostava a ell per tocar-lo, Watson feia un soroll ben fort i el nen s’espantava. Finalment, aquest no va poder acostar-se més als ossets de peluix.

Ivan Pavlov (Condicionament Clàssic. Estímul-Resposta) antecedent de J. Watson. El descobriment de Pavlov va produir-se de la següent manera: havia observat que els gossos que tenia al laboratori salivaven després de sentir el so d’una campana que produïa la persona que els duia normalment el menjar.

Aleshores, Pavlov va crear un procés de condicionament. Consistia en establir una connexió entre un estímul nou (element del medi. Exemple: el so) i un reflex/resposta existent (element del comportament. Exemple: la salivació). Tornant amb l’experiment dels gossos, es presentava al mateix temps la campana i el menjar. Cada deu vegades es feia sonar només la campana per observar si l’animal salivava. Al final, els animals pràcticament sempre salivaven immediatament després de sentir la campana, però sense la presència del menjar.

B.F.Skinner (Condicionament Operant. Estímul-Resposta-Conseqüència). Va detectar que primer s’espera del subjecte una conducta determinada (resposta) a un estímul, i a continuació es produeix el reforç (positiu o negatiu). D’aquí que Skinner parlés del programa de reforçament, a través de la famosa “caixa de Skinner”, una gàbia en la qual hi havia un colom que si premia una palanca (resposta) queia menjar (reforç positiu).

Mary Cover Jones, seguidora de J. Watson, va pensar que si érem capaços de crear fòbies (com havia fet Watson), també ho érem d’eliminar-les, és a dir, fer el procés a l’inversa.

Va fer un experiment que consistia en agafar un nen que tenia por als conills. Mentre l’infant feia alguna cosa que el relaxava com mirar la televisió, dibuixar, etc. (tècnica de relaxació), se li ensenyava figures de conill i altres proves similars perquè s'hi acostumés de forma progressiva, fent desaparèixer així la seva fòbia.

Aquest procés que va utilitzar s’anomena mecanisme de dessensibilització sistemàtica (teràpia conductual que redueix les fòbies, la por i l’ansietat).

Consta de tres fases:

- Tècnica de relaxació muscular.

- Establiment d’una jerarquia d’ansietat.

- Aplicació de la dessensibilització que es desplaça al llarg de la jerarquia.

Cal esmentar l’autor d’aquesta tècnica, Joseph Wolpe, interessat en trastorns conductuals i en el seu tractament.

La segona classe de pràctiques de fonaments de psicologia vam haver d’aplicar el procés de dessensibilització sistemàtica a un cas de fòbia que ens va proposar el professor Ernest Luz.

PRÀCTICA:

L’he realitzat juntament amb l’Alba Coma i la Laura Cortés.

Cas de fòbia:

Nena de 8 anys li pica una abella al pati de l’escola durant l’estona d’esbarjo. No vol tornar més al pati encara que l’obliguin, es queda en un racó tota sola.

Apliquem la dessensibilització sistemàtica mitjançant 10 passos:

1r pas: durant una classe, la professora ha d’explicar un conte en el qual la protagonista principal és una abella. Naturalment serà un personatge bo.

2on pas: parlar sobre el conte entre tota la classe.

3r pas: també a classe, veure un vídeo de dibuixos animats sobre la funció de les abelles i explicar als nens que són bones i que fabriquen allò que ens agrada tant: la mel.

4rt pas: la nena, des d’una finestra de la classe ha d’observar els seus companys com juguen i es diverteixen al pati.

5è pas: fer un exercici a classe que consisteixi a escriure el perquè els hi agrada tant als nens sortir al pati.

6è pas: posar-lo en comú perquè així la nena pugui  veure tot el que han posat els seus companys.

7è pas: baixar fins a l’entrada del pati amb la professora.

8è pas: sortir a fora al pati juntament amb la professora i anar a jugar alguna cosa que li agradi a la nena, sense deixar-la en cap moment sola.

9è pas: la professora li ha de fer preguntes a la nena sobre com li ha anat l’estona d’esbarjo, per veure si ella li menciona les abelles.

10è pas: intentar que la nena baixi tota sola al pati.

REFLEXIÓ:

Com pauta la tècnica de dessensibilització sistemàtica, hem seguit un procés jeràrquic de manera que la nena es pogués anar familiaritzant amb les abelles. Seguir un ordre, doncs, fa que puguem aplicar els diferents estímuls que produeixen por de menor a major grau. Així, no serà tant dur per la nena i mica en mica, el fet d’acostumar-se a la seva por, pot fer que desaparegui.

Per tant, s’ha de tenir en compte que allò que fa la nena és evitar la situació que li provoca més temor: anar al pati de l’escola. L’última cosa a la qual s’afronti, doncs, serà aquesta. A més, no es podria passar al següent pas si s’observa que encara no ha assolit l’anterior. És un procés que requereix atenció i implicació per tal que funcioni adequadament. En quasi tots els passos, és la professora qui li fa fer els exercicis, però és imprescindible la presència d’un psicòleg per analitzar la seva evolució.  

Tot i així, es podria considerar que 10 passos serien insuficients. En un principi, creia que serien molts, però un cop vam finalitzar el treball, vaig pensar que potser el tractament hauria de continuar, ja que és un exercici difícil; es tracta de modificar les reaccions i comportaments d’una altra persona i no sé fins a quin punt aconseguiríem que s’esfumés del tot aquesta por irracional. (No significa, però, que aquest tractament no sigui profitós).

Fer aquest exercici m’ha fet pensar en les meves petites fòbies. De seguida he pensat que a mi no em desapareixerien mai. Però el que em consola és que aquestes pors no s’interfereixen ni em modifiquen la meva vida quotidiana.

Per últim, he trobat molt interessant fer aquesta pràctica, ja que he après moltes coses noves.

Adjunto un vídeo curt però que està molt bé. Tracta de l’experiment que va dur a terme J. Watson:

http://www.youtube.com/watch?v=IteGZg2fWuY&feature=related

 

Pràctica 1: LA INTROSPECCIÓ

Per tal d’estudiar els fenòmens conscients simples i accedir al món psíquic, Wilhem Wundt emprà el mètode de la introspecció.  

Introspecció: acció d’examinar-se a un mateix. Tots els coneixements interns que el subjecte té dels seus processos mentals.

En aquesta pràctica de fonaments de psicologia, exposo el seguiment dels meus pensaments durant 10 minuts a classe i, posteriorment, una reflexió.

PRÀCTICA:

Al principi no he pogut deixar volar els meus pensaments, m’ha costat bastant ja que només pensava en què podia pensar i mirava la resta dels companys per veure què feien ells; a on miraven, si havien tancat els ulls, etc. M’he volgut obligar a pensar en alguna cosa com què em prepararia per dinar o amb la tarda que m’esperava.

Sense adonar-me’n, m’he remès en el passat, no gaire llunyà però, de quatre o cinc dies enrere, recordant el pont i els dies de festa. M’ha vingut una sensació de com si volgués tornar en aquells dies els quals vaig desconnectar del món però d’una manera efímera. He experimentat un sentiment d’enyorança.

Després he estat uns minuts sense pensar en res, suposo. M’he quedat mirant una rajola del terra. Ha estat a continuació quan el meu pensament s’ha transformat en una papallona pul·lulant; he pensat en un noi del cor en el qual jo canto i tot d’una m’he vist a mi tocant el violí a fora al jardí de casa meva, com feia quan era petita. També m’han vingut imatges al cap sopant amb els meus companys de pis i he recordat alguna conversa interessant i algun comentari. De cop he pensat que teníem un sopar d’inauguració pendent però que segurament no es faria.

Seguidament he tornat a pensar en l’exercici de classe i he mig somrigut quan he pensat que en un tres i no res havia pensat en força coses sense controlar-ho. Llavors ha estat quan he començat a pensar que era molt difícil obligar a pensar a la ment i en canvi, quan ja portes una estona intentant-ho, ella tota sola es passeja per molts racons i et sorprens, o potser arriba la imaginació i et fa males passades com el que m’he imaginat a continuació (un cop he pogut tornar a desconnectar): que el dissabte al matí, a la botiga on treballo, vindria una dependenta que és prepotent i no em cau bé. He desitjat que no vingués, tot i que després he pensat que era poc probable perquè no és fixa i no ve quasi mai.

Finalment, el meu rellotge intern m’ha avisat que ja deurien haver passat els 10 minuts, però el professor encara no havia dit res. De manera que durant aquells 40 o 50 segons que quedaven només m’he preguntat en què podien haver pensat els meus companys i he fet una recopilació de tot el que m’ha passat pel cap durant aquells 10 curts minuts.

REFLEXIÓ:

Per les coses que m’han vingut al cap durant aquests 10 minuts puc dir que quasi tot està relacionat amb aspectes que estic vivint últimament; conviure amb gent nova, la universitat, el cor, la feina, etc. Els salt de pensaments que he tingut quan estava pensant en el cor i de cop i volta he pensat en quan era petita i tocava el violí, té certa relació amb la música. He de dir que m’agrada molt i feia força anys que no en practicava, suposo que ara l’estic recordant com abans pel fet d’haver-me apuntat a una coral.

Saber que he de posar-me a pensar és una feina molt difícil i, en canvi, molt i molt fàcil quan no n’ets conscient. Fent aquest exercici m’he pogut adonar que la nostra ment és completament un enigma, ja que ens apareixen coses que no saps d’on venen ni el perquè. El més al·lucinant és que ella mateixa es concentra tant que llavors no t’adones del que passa al voltant.

Fer aquest exercici m’ha ajudat a comprendre més coses sobre la ment, coses ben simples de les que no te’n adones. La veritat és que m’ha agradat molt i s’haurien de fer més classes com aquesta.