Pràctica 4: MECANISMES DE DEFENSA

INTRODUCCIÓ:

Psicoanàlisi: conjunt de teories científiques explicatives del comportament humà patològic en base a les dinàmiques internes (aquesta dinàmica interna fa que s’efectuï el comportament de l’organisme).

(Sigmund Freud biografia: http://www.biografiasyvidas.com/monografia/freud/)

Sigmund Freud (1856-1939)  fou el pare de la psicoanàlisi. 
En la seva primera etapa era considerat un metge científic, un neuròleg. Però va veure que hi havia malalties com la histèria que no es podien explicar científicament, ja que els pacients tenien símptomes físics produïts per traumes psicològics.

En aquell temps, des del punt de vista de la medicina, no es podia acceptar que un símptoma físic no esdevingués d’un problema físic, de manera que es va dir que les pacients d’histèria fingien.

Freud va qüestionar aquestes malalties i s’interessà per les histèriques. Es deia que aquesta malaltia només afectava al sexe femení (perquè histèria, del francès “hystérie”, amb grec significa “úter”). Charcot (1825-1893) utilitzà la hipnosis per tractar les histèriques. Aquestes deixaven de tenir els símptomes sota el control de la hipnosi però quan tornaven en sí no recordaven res i continuaven tenint els mateixos símptomes. Freud va anar a veure a Charcot a París amb l’esperança de trobar una solució en el tractament d’aquestes pacients.

·        D’aquí, Freud, elabora la seva primera teoria. Diu que el psique es diferencia en tres capes o nivells: conscient – preconscient – inconscient. Aquest últim ocupa la major part del nostre cervell (metàfora de l’iceberg), en el qual nosaltres no hi tenim accés directament, tot i que algun element del inconscient passa a la part conscient de manera molt vaga. D’acord amb Freud, la repressió té gran importància en l’inconscient perquè sovint les persones experimenten pensaments i sentiments que són tan dolorosos que no poden ser expulsats per la ment i resideixen al inconscient. Per tant, es dirà que l’home es desconeix a sí mateix i als seus propis traumes i pertorbacions.

Freud dirà que la teràpia adequada és la catarsi (recordar aquell pensament ocult del inconscient per tal d’alliberar-lo).

Després del mètode hipnòtic de Charcot, Freud introdueix una altra tècnica: l’associació lliure, en la qual s’intenta que material de l’inconscient aflori a la part conscient.

(Incís: més tard, Carl Jung, psicoanalític, elabora la tècnica d’associació d’idees, molt semblant a l’associació lliure de Freud).

Freud també introdueix la tècnica de la interpretació dels somnis, amb la mateixa finalitat que la tècnica d’associació lliure.

·        Freud va dir que la causa que havia provocat la malaltia mental en les seves pacients era de naturalesa sexual, és a dir, que s’havia produït una repressió sexual i això havia provocat el trauma psicològic. La segona teoria de Freud, doncs, parla de la libido com a energies provocades per impulsos sexuals que tenen el seu origen en una necessitat biològica, aquest impuls havia d’alliberar-se per la mateixa via que havia arribat. Si no es podia satisfer, buscava sortides anteriors i provocava a la persona gran tensió i angoixa. Avui en dia s’entén només com l’energia sexual però Freud va dir que era l’energia vital que tenia tothom.

·        La tercera teoria de Freud, es basa en què la persona té diverses entitats. Es coneix com la teoria de la personalitat:

ID (l’allò): la part innata, la més autèntica i primitiva. Té a veure amb la satisfacció dels desitjos. PRINCIPI DE PLAER. Durant els dos primers anys de vida només és aquest principi el que resideix en l’organisme.

EGO (el jo): fruit de la interacció amb els altres, la persona s’adona que la realitat imposa restriccions. És l’encarregat de controlar els impulsos de l’allò.  PRINCIPI DE REALITAT.

SUPER EGO (el súper jo): té en compte els altres. És la veu de la consciència (molt estricte), el sentit de la culpa.

Quan aquestes tres entitats interactuen, s’efectua el comportament.

·        La quarta teoria de Freud parla de la sexualitat infantil. Freud va afirmar que els nens posseeixen impulsos sexuals des del moment en què naixien i passen per diferents fases a mesura que es fan grans. Les va denominar com les 5 fases del plaer:

1. Fase oral (font de plaer: boca). En nen sent plaer a l’hora de succionar. Si aquesta fase no és superada, tindrà repercussions més endavant i es dirà que té una fixació a la fase oral.

2. Fase anal (font de plaer: esfínters). El nen comença a tenir control sobre els seus esfínters. Igual que la primera fase, si no és superada es parla de la fixació a la fase anal.

3. Fase fàl·lica (font de plaer: els genitals). Quan el nen té curiositat per el sexe masculí i femení. És en aquesta fase on Freud situa el complex d’Èdip i el complex d’Electra (entre els 3 i 5 anys). També ha de ser superada.

4. Fase latència (no hi ha font de plaer, és de tràmit). El nen no vol sentir a parlar sobre temes de sexe.

5. Fase genital. Comença a la pubertat i és quan es parla ja de la sexualitat adulta per la seva finalitat reproductiva. 

·        Per últim, la cinquena teoria de Freud, es tracta dels mecanismes de defensa. Arriba un moment en què l’entitat ego es troba tant pressionada per l’id i el super ego, que es defensa d’alguna manera, desenvolupant uns mecanismes de protecció que tenen la funció que el material del inconscient no aflori a la part conscient preservant així l’equilibri psíquic i evitar l’angoixa.

Anna Freud, filla de S. Freud, també fou una destacada psicoanalista que es va interessar per els mecanismes de defensa i en va fer un llistat, on els més importants són:

1. Repressió: Freüd el considerava el mecanisme de defensa més important, l’anomenava també “defensa”.

Manté els impulsos inacceptables de l’id fora de la consciència. Si bé elimina els sentiments de dolor o ansietat pot, a la vegada, suposar un cost considerable donat que cal emprar un gran quantitat d’energia per mantenir els esdeveniments rebutjats a l’inconscient.

2. Negació: consisteix a negar-se a creure que un esdeveniment amenaçador o aversiu va tenir lloc o que una determinada condició existeix. Igual com fa la repressió, la negació intenta de mantenir fora de la consciència qüestions que la persona no es veu amb cor d’afrontar.

3. Projecció: és el mecanisme a través del qual la persona atribueix als altres els seus propis impulsos i desitjos inacceptables per tal d’ocultar-se’ls a sí mateix. La persona descarrega el seu impuls, en tant que també oculta a sí mateixa els sentiments que poden resultar amenaçadors.

4. Racionalització: la persona redueix l’ansietat en trobar una explicació o excusa racional per assumir una realitat que li resulta inacceptable.

5. Intel·lectualització: consisteix a prendre distància de les amenaces generant actituds fredes, analítiques i distants.

6. Formació reactiva: una forma de protegir-se contra l’alliberament d’un impuls inacceptable és posar èmfasi en el seu oposat.

7. Regressió: mecanisme que actua quan davant de dificultats per afrontar una amenaça, la persona experimenta una involució a etapes del desenvolupament psicosexual més infantils o primitives, en les quals havia experimentat una fixació.

8. Desplaçament: consisteix a canviar l’objectiu d’un impuls, donat que així es redueix l’ansietat.

9. Sublimació: és el mecanisme que fa que un impuls potencialment perillós sigui transformat en un comportament socialment madur i acceptable.

PRÀCTICA:

L’he realitzat juntament amb la Khaoula Chentouf i la Lídia Bosch.

Es tracta d’aplicar el mecanisme de sublimació als 7 pecats capitals: ira, luxúria, gula, peresa, supèrbia, enveja i avarícia, donant un exemple on s’evidenciï una sortida constructiva en benefici propi o dels altres i una sortida destructiva.

IRA

Situació: Has de quedar amb un amic però li surt un compromís a última hora. Aquest t’avisa quan falta sols un quart d’hora.

Dirigir la ira constructivament à anar a fer esport, posar-te a cuinar o fer qualsevol activitat tranquil·litzant..

Dirigir la ira desctructivament à cridar i enfadar-te amb l’amic.

LUXÚRIA

Situació: En una parella, un té ganes de sexe i l’altre no.         

Constructivament à dirigir el desig emocionalment. Convidar la parella a sopar, anar al cine, fer-li algun regal, etc.

Destructivament à obligar a la parella a tenir sexe.

GULA

Situació: Estàs en una habitació amb dos persones més. Fa estona que heu dinat i teniu molta gana. A l’habitació només hi ha un tros de pastís.

Constructivament à anar a comprar més pastissos o alguna altra cosa. Posar-vos a cuinar, etc.

Destructivament à menjar-te’l tot sense compartir.

PERESA

Situació: Estàs fent la migdiada perquè estàs molt cansat però de cop recordes que has quedat amb un amic a les 5.

Constructivament à dir-li que vingui a casa teva i mireu una pel·lícula, etc.

Destructivament à inventar-te que no pots anar-hi i deixar-lo penjat.

SUPÈRBIA

Situació: T’han ascendit a la feina.

Constructivament à continuar fent els mateixos esforços, per així continuar millorant.

Destructivament à depreciar els companys inferiors. 

ENVEJA   

Situació: T’agradaria tenir el mateix nivell de notes que el teu company.

Constructivament à estudiar i preparar més els exàmens, dir-li al company que t’ajudi a estudiar.

Destructivament à criticar-lo, robar-li els apunts.

AVARÍCIA  

Situació: Vols tenir més diners.

Constructivament à estalviar per més endavant, invertir els diners en els fills, etc.

Destructivament à privar-te de coses necessàries com el menjar, per el plaer de tenir més diners.

REFLEXIÓ:

En aquesta pràctica, segons la teoria de la personalitat de Freud on exposa que l’organisme roman sota el control de tres entitats: id, ego, super ego, hem pogut veure com, sense adonar-nos-en, una part equilibra els nostres estats. És a dir, necessitem una estabilitat sobre nosaltres per no sentir-nos pertorbats per els nostres propis pensaments.  

No havia pensat mai en les diferents vies que utilitzem per defensar-nos, depenent de l’esdeveniment en què et trobes. Però he vist que podem distorsionar de moltes maneres els nostres pensaments per tal de no sentir-nos desplaçats dins del nostre context com a éssers humans. Crec que és perquè sempre ens han imposat el que està bé i el que no, i volem fugir d’aquells desitjos o emocions més despietats.

Pel que fa els 7 pecats capitals, es podria dir que no tenim control sobre la nostra ment i que sovint reaccionem a partir dels nostres impulsos, és a dir, quan ens trobem amb alguna situació com les que s’han exposat, ens comportem d’una manera subjectiva i no som conscients de si estem fent una acció productiva o no. Estaria bé que sempre que experimentéssim alguna sensació d’aquestes tinguéssim en la ment les dues opcions i poguéssim triar independentment el nostre comportament. Així, seriem conscients que estem fent un acte bo o dolent.

Agafant l’exemple de la ira, si s’actua d’acord amb els impulsos, és quan es diu que s’actua “en calent” i al cap d’uns dies ens podem sentir avergonyits per el nostre comportament i sentir remordiment.

En el cas de l’enveja, per exemple, moltes vegades no t’adones dels teus propis errors i penses que la culpa és dels altres.

Ha estat una bona experiència parlar sobre els mecanismes de defensa que utilitzes per no sentir angoixa o inseguretat. Així t’adones que ens intentem fer creure que els nostres desitjos o actes no són el que semblen, per por de no saber afrontar-los o per amagar experiències desagradables i massa doloroses per competir amb elles.