Pràctica 5: LA INTERPRETACIÓ DELS SOMNIS

IINTRODUCCIÓ:

A la darrera classe de l’Ernest Luz, vam mirar la pel·lícula Freud, pasión secreta, de John Huston.

SINOPSIS: Es descriu, a partir del 1885, cinc anys de la vida del psicoanalista vienès Sigmund Freud (1856-1939). En aquesta època, molts dels seus companys rebutjaven el tracta amb pacients d’histèria, perquè creien que només simulaven la seva malaltia per cridar l’atenció. Però Freud, va aprendre a utilitzar la hipnosis per trobar la raó de les seves psicosis. La seva pacient és una jove que no pot beure aigua i sempre és turmentada per el mateix malson.

En la pel·lícula es mostra els períodes d’aprenentatge de Freud i el seu trajecte:

- Com a neuròleg, on rebutja la posició organicista de Meynert. S’apropia la tècnica d’hipnosi que aprèn de Charcot per tractar les histèries. Empra el mètode catàrtic amb el recolzament i col·laboració de Breuer.

- Parla del Complex d’Èdip. Utilitza diferents tècniques per tractar la pacient Cecily: l’associació d’idees, la interpretació dels somnis.

PRÀCTICA:

En aquesta pràctica s’havia de desenvolupa i aprofundir sobre un tema dels quals parlava Freud:

La interpretació dels somnis

Freud es va interessar per els somnis de les persones perquè va observar que durant el tractament psicoanalític, els seus pacients constantment li explicaven somnis. Va veure que els somnis no eren res més que una manifestació del inconscient.

El somni és la realització d’un desig

Freud va observar que hi ha continguts a la consciència que pel seu caràcter vergonyós, hostil, sexual, tal i com passa amb els sentiments d’amor i odi cap els progenitors per part dels nens que teoritza el Complex d’Èdip, són rebutjats, reprimits, censurats. Però aquests sentiments, emocions o desitjos no resten satisfets i busquen altres vies per manifestar-se i satisfer-se. Per això, Freud va dir que quan dormim, la censura, que és la que elabora els somnis, es relaxa i el que no hem pogut aconseguir durant la vigília es realitza en la fantasia, el somni. De manera que els somnis són motivats per desitjos inconscients. Ara bé, la censura dels somnis és especialista en els jocs de paraules, en l’ús de contraris, en el simbolisme, la dramatització, en la metàfora, la metonímia... Per tant, aquesta realització del desig no es formula de forma idèntica com es faria en la realitat, sinó de forma disfressada, deformada. Per aquest motiu es diu que somniem aventures rebuscades i estranyes. Emprenen tot un material de signes ambigus, el sentit profund dels quals pot camuflar-se sota imatges aparentment innocents i aparences incomprensibles, precisament per tal de no despertar les sospites de la consciència moral, que immediatament els reprimiria. Posant un exemple; la dona que somia que compra un barret negre, no sap que desitja inconscientment la mort del seu marit.

A més, Freud diu que el motor dels somnis són els desitjos sexuals reprimits o frustrats provinents de la infantesa.

A diferència dels adults, els somnis dels nens són indudablement comprensibles amb evidències sense disfressar el contingut. Són somnis senzills i curts, ja que els remordiments psíquics dels infants són menys complicats que els de les persones adultes.

Abans de continuar, cal deixar clar les tres conclusions bàsiques per comprendre el món dels somnis:

1. Els somnis són realitzacions disfressades de desitjos de l’inconscient.

2. Els somnis tenen una forta relació amb la sexualitat infantil i amb els 

desitjos incestuosos que llavors es produeixen.

3. L’anàlisi dels somnis ens permet descobrir la disfressa (els mecanismes d’elaboració) i accedir així aquests desitjos amagats.

Mecanismes d’elaboració dels somnis

Per poder entendre l’elaboració dels somnis, primer de tot cal distingir entre el contingut manifest i les idees latent:

-          Contingut manifest: allò que explica la persona, el relat del jo. És la versió de les idees latents amb diferent forma expressiva, com un jeroglífic que s’ha de solucionar traduint cada un dels seus signes al llenguatge de les idees latents.

-          Contingut latent: allò que amaga l’inconscient, els impulsos reprimits que surten a la llum durant els somnis. Perfectament comprensibles quan els descobrim.

La comprensió dels somnis implica una interpretació del contingut manifest al contingut latent. Dit d’una altra manera, les idees latents s’expliquen a través del contingut manifest i aquestes s’han de traduir.  

SOMNI: 

La figura del terapeuta psicoanalista ha d’escoltar atentament la manera com explica el pacient el seu somni, és a dir, com posa en escena el guió que ha confeccionat. Per tant, consisteix a desfer el camí fet, seria el procés invers a l’elaboració del somni feta per la censura. Es tracta d’investigar les relacions del contingut manifest amb les idees latents i esbrinar per quin procés ha sorgit d’aquestes últimes allò primer.

Com va dir Freud en el seu llibre “Introducció a la psicoanàlisi”;

“El somni no és més que el resultat de l’elaboració, és a dir, la forma que la mateixa imprimeix en les idees latents”

Aquest procés d’elaboració del somni actua a través d’una sèrie de

mecanismes psíquics. Entre aquests mecanismes que va descobrir Freud cal

destacar els dos principals:

1. Condensació: procés en el qual les diverses idees latents passen a

contingut manifest en una sola idea o imatge, és a dir, resumeix les idees

latents. La condensació es dóna per un dels tres procediments següents:

- Alguns elements latents queden eliminats

- El somni manifest només rep fragments de certs continguts latents

- Elements latents que contenen característiques comuns apareixen

fosos en un sol element en el contingut manifest

(Per exemple: un grup de persones relacionades amb el subjecte que està somniant poden ser representades per una sola persona que després el subjecte reconeix amb la cara d’en Josep, el vestit d’en Carles i la corbata d’en Martí, és a dir, es reuneixen característiques pròpies de cadascuna d’aquelles persones).

2.  Desplaçament: mecanisme que deixa en segon plànol l’element important i

l’element menys interessant destaca en primer lloc. Podríem dir que una

idea latent enlloc de ser representada per un dels seus elements més

característics, és representada per una llunyana al·lusió.

(Per exemple: el subjecte està somniant amb una persona que és representada per unes sabates o qualsevol objecte relacionat amb aquesta, desapareixent ella del somni).

Els símbols dels somnis (simbolisme oníric)

Freud anomena simbolisme oníric a aquells elements constants que es repeteixen, elements que mantenen una relació de representació a causa de semblances més o menys clares. Aquests símbols faciliten la interpretació dels somnis, ja que normalment tenen un significat fix. Les fonts d’origen d’aquests símbols es troben en les faules, mites, en el folklore, proverbis o contes i en el llenguatge poètic i comú.

Alguns símbols amb un significat universal que presenta Freud en els seus textos serien:

-          Pomes, parsecs, fruita à significació: pits femenins

-          Llaminadures à significació: plaer sexual

-          Porc à significació: fecunditat

-          Animals salvatges à significació: home excitat

-          Flors à significació: virginitat

-          Inclinacions empinades, escales i graons, pujant-los i baixant-los à significació: acte sexual

-          Accions a l’aigua à significació: naixement

-          Emperador, emperadriu, rei, reina à significació: pares

-          Insectes o paràsits à significació: germans/es

(entre d’altres)

REFLEXIÓ:

Parla dels somnis penso que és molt interessant perquè és un component important en la nostra vida, ja que ens passem mitja vida dormint i, per tant, somniant. És un moment en el qual la consciència no intervé, no tens control sobre els somnis, i això fa que em produeixi una atenció especial. Pensar que estàs dormint i descansat mentre la teva ment està activa i et fa sentir i veure coses que no predius, que no depens. A més, somniem coses ben estranyes; imatges de persones, objectes, llocs o situacions barrejades que sovint no tenen res a veure. També, com tots hem pogut experimentar alguna vegada, estímuls exteriors sensorials han arribat a nosaltres mentre dormíem i han pogut constituir en fonts de somnis, com per exemple: quan sona el despertador a la matinada, et pots imaginar que és un mòbil que sona en la teva escena onírica. A vegades, els somnis són tant intensos que, quan et despertes, se’t van reproduint les imatges i no pots deixar de pensar-hi o et queda tant clavat que no l’oblides mai (com els malsons).

Suposo que com tothom, sempre he pensat que m’agradaria saber respondre totes les preguntes que es formulen dins del meu cap quan em desperto: per què i com he pogut somniar això? Per què he somniat tres dies seguits amb la mateixa persona? Per què avui no me’n recordo del que he somniat? etc. El fet que Freud comences a parlar i a interessar-se per els somnis, a la seva manera, podia trobar respostes a totes aquestes preguntes. Per aquesta raó vaig escollir el tema de la interpretació dels somnis a l’hora de fer aquesta pràctica.

Parlant de la teoria de Freud, pel que fa el simbolisme oníric, quasi tots els símbols són de caire sexual. Crec que convé destacar que Freud va desenvolupar la teoria de la sexualitat on diu que l’impuls sexual és el motor de la nostra evolució i és el que ens fa moure, de manera que va enfocar aquesta teoria en tots els àmbits. En aquest sentit, va rebre força crítiques.

M’agradaria posar un esquema que m’ha fet reflexionar sobre les diferents maneres de pensar i opinar sobre els somnis segons els filòsofs, els pensadors, els metges i l’opinió popular:

Vídeos interessants sobre l’explicació de la interpretació dels somnis:

http://www.youtube.com/watch?v=jpsidLNasrs

http://www.youtube.com/watch?v=LuwsGArPyqE&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=zfXTkEUWW3A&feature=related   

Pràctica 4: MECANISMES DE DEFENSA

INTRODUCCIÓ:

Psicoanàlisi: conjunt de teories científiques explicatives del comportament humà patològic en base a les dinàmiques internes (aquesta dinàmica interna fa que s’efectuï el comportament de l’organisme).

(Sigmund Freud biografia: http://www.biografiasyvidas.com/monografia/freud/)

Sigmund Freud (1856-1939)  fou el pare de la psicoanàlisi. 
En la seva primera etapa era considerat un metge científic, un neuròleg. Però va veure que hi havia malalties com la histèria que no es podien explicar científicament, ja que els pacients tenien símptomes físics produïts per traumes psicològics.

En aquell temps, des del punt de vista de la medicina, no es podia acceptar que un símptoma físic no esdevingués d’un problema físic, de manera que es va dir que les pacients d’histèria fingien.

Freud va qüestionar aquestes malalties i s’interessà per les histèriques. Es deia que aquesta malaltia només afectava al sexe femení (perquè histèria, del francès “hystérie”, amb grec significa “úter”). Charcot (1825-1893) utilitzà la hipnosis per tractar les histèriques. Aquestes deixaven de tenir els símptomes sota el control de la hipnosi però quan tornaven en sí no recordaven res i continuaven tenint els mateixos símptomes. Freud va anar a veure a Charcot a París amb l’esperança de trobar una solució en el tractament d’aquestes pacients.

·        D’aquí, Freud, elabora la seva primera teoria. Diu que el psique es diferencia en tres capes o nivells: conscient – preconscient – inconscient. Aquest últim ocupa la major part del nostre cervell (metàfora de l’iceberg), en el qual nosaltres no hi tenim accés directament, tot i que algun element del inconscient passa a la part conscient de manera molt vaga. D’acord amb Freud, la repressió té gran importància en l’inconscient perquè sovint les persones experimenten pensaments i sentiments que són tan dolorosos que no poden ser expulsats per la ment i resideixen al inconscient. Per tant, es dirà que l’home es desconeix a sí mateix i als seus propis traumes i pertorbacions.

Freud dirà que la teràpia adequada és la catarsi (recordar aquell pensament ocult del inconscient per tal d’alliberar-lo).

Després del mètode hipnòtic de Charcot, Freud introdueix una altra tècnica: l’associació lliure, en la qual s’intenta que material de l’inconscient aflori a la part conscient.

(Incís: més tard, Carl Jung, psicoanalític, elabora la tècnica d’associació d’idees, molt semblant a l’associació lliure de Freud).

Freud també introdueix la tècnica de la interpretació dels somnis, amb la mateixa finalitat que la tècnica d’associació lliure.

·        Freud va dir que la causa que havia provocat la malaltia mental en les seves pacients era de naturalesa sexual, és a dir, que s’havia produït una repressió sexual i això havia provocat el trauma psicològic. La segona teoria de Freud, doncs, parla de la libido com a energies provocades per impulsos sexuals que tenen el seu origen en una necessitat biològica, aquest impuls havia d’alliberar-se per la mateixa via que havia arribat. Si no es podia satisfer, buscava sortides anteriors i provocava a la persona gran tensió i angoixa. Avui en dia s’entén només com l’energia sexual però Freud va dir que era l’energia vital que tenia tothom.

·        La tercera teoria de Freud, es basa en què la persona té diverses entitats. Es coneix com la teoria de la personalitat:

ID (l’allò): la part innata, la més autèntica i primitiva. Té a veure amb la satisfacció dels desitjos. PRINCIPI DE PLAER. Durant els dos primers anys de vida només és aquest principi el que resideix en l’organisme.

EGO (el jo): fruit de la interacció amb els altres, la persona s’adona que la realitat imposa restriccions. És l’encarregat de controlar els impulsos de l’allò.  PRINCIPI DE REALITAT.

SUPER EGO (el súper jo): té en compte els altres. És la veu de la consciència (molt estricte), el sentit de la culpa.

Quan aquestes tres entitats interactuen, s’efectua el comportament.

·        La quarta teoria de Freud parla de la sexualitat infantil. Freud va afirmar que els nens posseeixen impulsos sexuals des del moment en què naixien i passen per diferents fases a mesura que es fan grans. Les va denominar com les 5 fases del plaer:

1. Fase oral (font de plaer: boca). En nen sent plaer a l’hora de succionar. Si aquesta fase no és superada, tindrà repercussions més endavant i es dirà que té una fixació a la fase oral.

2. Fase anal (font de plaer: esfínters). El nen comença a tenir control sobre els seus esfínters. Igual que la primera fase, si no és superada es parla de la fixació a la fase anal.

3. Fase fàl·lica (font de plaer: els genitals). Quan el nen té curiositat per el sexe masculí i femení. És en aquesta fase on Freud situa el complex d’Èdip i el complex d’Electra (entre els 3 i 5 anys). També ha de ser superada.

4. Fase latència (no hi ha font de plaer, és de tràmit). El nen no vol sentir a parlar sobre temes de sexe.

5. Fase genital. Comença a la pubertat i és quan es parla ja de la sexualitat adulta per la seva finalitat reproductiva. 

·        Per últim, la cinquena teoria de Freud, es tracta dels mecanismes de defensa. Arriba un moment en què l’entitat ego es troba tant pressionada per l’id i el super ego, que es defensa d’alguna manera, desenvolupant uns mecanismes de protecció que tenen la funció que el material del inconscient no aflori a la part conscient preservant així l’equilibri psíquic i evitar l’angoixa.

Anna Freud, filla de S. Freud, també fou una destacada psicoanalista que es va interessar per els mecanismes de defensa i en va fer un llistat, on els més importants són:

1. Repressió: Freüd el considerava el mecanisme de defensa més important, l’anomenava també “defensa”.

Manté els impulsos inacceptables de l’id fora de la consciència. Si bé elimina els sentiments de dolor o ansietat pot, a la vegada, suposar un cost considerable donat que cal emprar un gran quantitat d’energia per mantenir els esdeveniments rebutjats a l’inconscient.

2. Negació: consisteix a negar-se a creure que un esdeveniment amenaçador o aversiu va tenir lloc o que una determinada condició existeix. Igual com fa la repressió, la negació intenta de mantenir fora de la consciència qüestions que la persona no es veu amb cor d’afrontar.

3. Projecció: és el mecanisme a través del qual la persona atribueix als altres els seus propis impulsos i desitjos inacceptables per tal d’ocultar-se’ls a sí mateix. La persona descarrega el seu impuls, en tant que també oculta a sí mateixa els sentiments que poden resultar amenaçadors.

4. Racionalització: la persona redueix l’ansietat en trobar una explicació o excusa racional per assumir una realitat que li resulta inacceptable.

5. Intel·lectualització: consisteix a prendre distància de les amenaces generant actituds fredes, analítiques i distants.

6. Formació reactiva: una forma de protegir-se contra l’alliberament d’un impuls inacceptable és posar èmfasi en el seu oposat.

7. Regressió: mecanisme que actua quan davant de dificultats per afrontar una amenaça, la persona experimenta una involució a etapes del desenvolupament psicosexual més infantils o primitives, en les quals havia experimentat una fixació.

8. Desplaçament: consisteix a canviar l’objectiu d’un impuls, donat que així es redueix l’ansietat.

9. Sublimació: és el mecanisme que fa que un impuls potencialment perillós sigui transformat en un comportament socialment madur i acceptable.

PRÀCTICA:

L’he realitzat juntament amb la Khaoula Chentouf i la Lídia Bosch.

Es tracta d’aplicar el mecanisme de sublimació als 7 pecats capitals: ira, luxúria, gula, peresa, supèrbia, enveja i avarícia, donant un exemple on s’evidenciï una sortida constructiva en benefici propi o dels altres i una sortida destructiva.

IRA

Situació: Has de quedar amb un amic però li surt un compromís a última hora. Aquest t’avisa quan falta sols un quart d’hora.

Dirigir la ira constructivament à anar a fer esport, posar-te a cuinar o fer qualsevol activitat tranquil·litzant..

Dirigir la ira desctructivament à cridar i enfadar-te amb l’amic.

LUXÚRIA

Situació: En una parella, un té ganes de sexe i l’altre no.         

Constructivament à dirigir el desig emocionalment. Convidar la parella a sopar, anar al cine, fer-li algun regal, etc.

Destructivament à obligar a la parella a tenir sexe.

GULA

Situació: Estàs en una habitació amb dos persones més. Fa estona que heu dinat i teniu molta gana. A l’habitació només hi ha un tros de pastís.

Constructivament à anar a comprar més pastissos o alguna altra cosa. Posar-vos a cuinar, etc.

Destructivament à menjar-te’l tot sense compartir.

PERESA

Situació: Estàs fent la migdiada perquè estàs molt cansat però de cop recordes que has quedat amb un amic a les 5.

Constructivament à dir-li que vingui a casa teva i mireu una pel·lícula, etc.

Destructivament à inventar-te que no pots anar-hi i deixar-lo penjat.

SUPÈRBIA

Situació: T’han ascendit a la feina.

Constructivament à continuar fent els mateixos esforços, per així continuar millorant.

Destructivament à depreciar els companys inferiors. 

ENVEJA   

Situació: T’agradaria tenir el mateix nivell de notes que el teu company.

Constructivament à estudiar i preparar més els exàmens, dir-li al company que t’ajudi a estudiar.

Destructivament à criticar-lo, robar-li els apunts.

AVARÍCIA  

Situació: Vols tenir més diners.

Constructivament à estalviar per més endavant, invertir els diners en els fills, etc.

Destructivament à privar-te de coses necessàries com el menjar, per el plaer de tenir més diners.

REFLEXIÓ:

En aquesta pràctica, segons la teoria de la personalitat de Freud on exposa que l’organisme roman sota el control de tres entitats: id, ego, super ego, hem pogut veure com, sense adonar-nos-en, una part equilibra els nostres estats. És a dir, necessitem una estabilitat sobre nosaltres per no sentir-nos pertorbats per els nostres propis pensaments.  

No havia pensat mai en les diferents vies que utilitzem per defensar-nos, depenent de l’esdeveniment en què et trobes. Però he vist que podem distorsionar de moltes maneres els nostres pensaments per tal de no sentir-nos desplaçats dins del nostre context com a éssers humans. Crec que és perquè sempre ens han imposat el que està bé i el que no, i volem fugir d’aquells desitjos o emocions més despietats.

Pel que fa els 7 pecats capitals, es podria dir que no tenim control sobre la nostra ment i que sovint reaccionem a partir dels nostres impulsos, és a dir, quan ens trobem amb alguna situació com les que s’han exposat, ens comportem d’una manera subjectiva i no som conscients de si estem fent una acció productiva o no. Estaria bé que sempre que experimentéssim alguna sensació d’aquestes tinguéssim en la ment les dues opcions i poguéssim triar independentment el nostre comportament. Així, seriem conscients que estem fent un acte bo o dolent.

Agafant l’exemple de la ira, si s’actua d’acord amb els impulsos, és quan es diu que s’actua “en calent” i al cap d’uns dies ens podem sentir avergonyits per el nostre comportament i sentir remordiment.

En el cas de l’enveja, per exemple, moltes vegades no t’adones dels teus propis errors i penses que la culpa és dels altres.

Ha estat una bona experiència parlar sobre els mecanismes de defensa que utilitzes per no sentir angoixa o inseguretat. Així t’adones que ens intentem fer creure que els nostres desitjos o actes no són el que semblen, per por de no saber afrontar-los o per amagar experiències desagradables i massa doloroses per competir amb elles.

Pràctica 3: DISTORSIONS COGNITIVES

INTRODUCCIÓ:

Quan neix el conductisme, amb J. Watson, s’inicia un canvi. Un canvi en el qual no intervenen els estats mentals, sinó només allò observable: la conducta.

Destacar la figura de dos conductistes importants: Pavlov (condicionament clàssic: estímul-resposta), i B.F.Skinner (condicionament instrumental o operant: estímul-resposta-conseqüència).

A la segona meitat del segle XX apareix la idea del conductisme radical, on es pensa que la psicologia també ha d’estudiar els estats de consciencia (pensaments, emocions, sentiments, percepcions, etc.) i és llavors quan sorgeixen les distorsions cognitives (=forma errònia en el processament de la informació, causant pensaments desajustats). El nou esquema es basa en: E-O-R-C (esdeveniment à organisme –persona capaç de decidir quina resposta donar- à resposta à conseqüència).

Ara bé, davant d’una malaltia mental, el professional que la diagnostiqui, pot tractar-la de diferents maneres segons el seu punt de vista.

Des del punt de vista d’un conductista, tractaria la malaltia intentant que la persona tingués la percepció de control sobre la seva via mitjançant la teoria de la Indefenssió Apresa (Martin Seligman).

Des del punt de vista d’un cognitivista, com que es basen en el que passa a la ment, dedueixen que si la persona té pensaments deformats i que no s’ajusten a la realitat, aquesta actua en conseqüència.

Dos teràpies cognitives-conductuals com la d’Albert Ellies (TREC: teràpia racional emotiva conductual) i la de Aaron T. Beck (TC: teràpia cognitiva) intenten detectar i canviar tots els pensaments distorsionats de les persones. Aquest model de pensament es basa en:

· Esdeveniment emocional.

  Pensaments poc creïbles i negatius.

  Conseqüències nefastes (respostes en funció dels pensaments interpretats).

(Esquema “A-B-C” à esdeveniment-creença-conseqüència)

· A més, van classificar les distorsions cognitives en:

1. Generalització excessiva

2. Abstracció selectiva

3. Polarització/pensament o tot o res

4. Desqualificació d'allò positiu

5. Lectura del pensament

6. Endevinar el futur

7. Magnificació o minificació

8. Raonament emocional

9. Etiquetar erròniament

10. Autoinculpació

11. Personalització

12. Imperatiu categòric 

PRÀCTICA:

L’he realitzat juntament amb l’Alexandra Chacón, l’Anna Fusté i l’Alba Coma.

Aquesta pràctica es tracta de buscar dos exemples per a cada un dels tipus de distorsions cognitives per tal de comprovar que a la nostra vida quotidiana es produeixen aquests tipus de processos erronis.

1. Generalització excessiva.

v      El meu xicot m'ha posat les banyes i per això em puc permetre dir que tots els homes posen les banyes.

v      Una amiga m'ha traït, per tant penso que no es pot confiar en les amigues.

2. Abstracció selectiva.

v      He tret un 9 en un examen, però està molt malament perquè la pregunta que he fallat me la sabia.

v      Vaig fer un pastís molt bo, però quan va arribar a la taula era una mica fred, així que no tinc cap mèrit.

3. Polarització/pensament o tot o res.

v      Mai trobaré a ningú perquè ja m'han deixat tres cops seguits.

v      Un dia vaig caure a terra i tothom va riure, des d'aquell dia tothom es riu de mi.

4. Desqualificació d’allò positiu.

v      M'han donat una beca per anar a estudiar a l'estranger però segur que me l'han donat perquè he tingut sort.

v      Aquest noi segur que avui si que m'ha saludat perquè els seus amics no hi són davant.

5. Lectura del pensament.

v      Segur que si el meu xicot va a aquella discoteca tindrà un affaire amb la seva ex parella.

v      Segur que la gent em mira perquè estic grassa.

6. Endevinar el futur.

v      Quan vagi a la universitat el més provable és que no faci amics.

v      No cal que demani cap beca perquè igualment segur que no me la donaran.

7. Magnificació o minificació.

v      La meva mare és la millor del món.

v      Sóc la més tonta del món, no serveixo per res!

8. Raonament emocional.

v      Com que aquesta noia és estrangera no em cau bé.

v      Cada vegada que em trobo amb una determinada noia estic estressada, per tant intentaré no trobar-me-la ja que poder és ella qui m'estressa.

9. Etiquetar erròniament.

v      Com que la noia és pèl-roja segur que és mala persona.

v      Com que aquell noi vota al partit X és un hippie.

10. Autoinculpació.

v      Si hagués fet més costat a la meva amiga no s'hagués suïcidat.

v      Si hagués passat per l'altre carrer no hagués punxat la roda.

11. Personalització.

v      Com que sempre porto entrepans de formatge ara tothom en porta.

v      Jo sóc el noi més popular de la classe, i com que jo no he anat a classe cap company meu hi ha anat.

12. Imperatiu categòric.

v      M'hauria d'haver parat a saludar-la més estona, a aquella noia.

v      Hauria d'haver sopat a les 9 i no a les 8 perquè quan me'n vagi a dormir tindré gana.

REFLEXIÓ:

Sovint fem aquest tipus de suposicions sense basar-nos en res fiable. La persona que experimenta cert pensament, experimenta alhora angustia. Segons cada personalitat i cada manera de veure les coses ens guiem cap a un sentit o cap a un altre. D’aquí surten els mals entesos i a vegades, inclús les discussions. Hauríem de racionalitzar els nostres pensaments i tenir una visió més madura d’aquests, tot i que de vegades costa molt, bàsicament perquè no en som prou conscients i estem segurs del que pensem. Si actuem d’acord amb els nostres pensaments distorsionats és quan es poden produir greus errors. En conseqüència, no es pot gaudir bé de la vida.

Aquest tipus de percepcions que es generen, porten als problemes d’autoestima, fòbies, depressions, etc. En aquests casos es necessita l’ajuda d’un professional ja que hi intervenen altres factors en la malaltia i també perquè són desajustos més pronunciats. Però en les petites distorsions que hem patit tots alguna vegades hauríem de pensar nosaltres mateixos si quelcom s’equival a la realitat. No pensar tant en el nostre petit món que hem creat.

També dir que a vegades percebem el món o tant sols una paraula, un fet, etc.  d’una determinada manera en un determinat moment i potser, al cap d’uns dies es troba una solució que en un principi no havia estat assequible per la persona. De manera que no calen portar a terme reaccions precipitades.

La qüestió, però, és: quin és l’origen d’aquestes distorsions cognitives? Com s’han format?

Com a futura psicòloga seria interessant saber resoldre aquestes qüestions per poder comprendre i ajudar més bé als pacients.

Com sempre dir que ha estat una pràctica molt profitosa i, com les altres, aplicable a les nostres vides.

A partir d’ara intentaré conduir els meus pensaments cap un sentit més pràctic i no tant enrevessat. Fugint de la tergiversació de les coses que es poden crear dins del meu cap.

Pràctica 2: LA DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA

INTRODUCCIÓ:

John Watson (Conductisme) 1913. En aquest moment, la psicologia és definida com la ciència que només pot tractar tot allò que és observable. Prescindeixen dels estats mentals (pensaments) i es fixen només en el comportament (conducta).

L’experiment que va fer Watson va ser crear una fòbia a un nen anomenat Albert. Cada vegada que el nen veia un osset de peluix i s’acostava a ell per tocar-lo, Watson feia un soroll ben fort i el nen s’espantava. Finalment, aquest no va poder acostar-se més als ossets de peluix.

Ivan Pavlov (Condicionament Clàssic. Estímul-Resposta) antecedent de J. Watson. El descobriment de Pavlov va produir-se de la següent manera: havia observat que els gossos que tenia al laboratori salivaven després de sentir el so d’una campana que produïa la persona que els duia normalment el menjar.

Aleshores, Pavlov va crear un procés de condicionament. Consistia en establir una connexió entre un estímul nou (element del medi. Exemple: el so) i un reflex/resposta existent (element del comportament. Exemple: la salivació). Tornant amb l’experiment dels gossos, es presentava al mateix temps la campana i el menjar. Cada deu vegades es feia sonar només la campana per observar si l’animal salivava. Al final, els animals pràcticament sempre salivaven immediatament després de sentir la campana, però sense la presència del menjar.

B.F.Skinner (Condicionament Operant. Estímul-Resposta-Conseqüència). Va detectar que primer s’espera del subjecte una conducta determinada (resposta) a un estímul, i a continuació es produeix el reforç (positiu o negatiu). D’aquí que Skinner parlés del programa de reforçament, a través de la famosa “caixa de Skinner”, una gàbia en la qual hi havia un colom que si premia una palanca (resposta) queia menjar (reforç positiu).

Mary Cover Jones, seguidora de J. Watson, va pensar que si érem capaços de crear fòbies (com havia fet Watson), també ho érem d’eliminar-les, és a dir, fer el procés a l’inversa.

Va fer un experiment que consistia en agafar un nen que tenia por als conills. Mentre l’infant feia alguna cosa que el relaxava com mirar la televisió, dibuixar, etc. (tècnica de relaxació), se li ensenyava figures de conill i altres proves similars perquè s'hi acostumés de forma progressiva, fent desaparèixer així la seva fòbia.

Aquest procés que va utilitzar s’anomena mecanisme de dessensibilització sistemàtica (teràpia conductual que redueix les fòbies, la por i l’ansietat).

Consta de tres fases:

- Tècnica de relaxació muscular.

- Establiment d’una jerarquia d’ansietat.

- Aplicació de la dessensibilització que es desplaça al llarg de la jerarquia.

Cal esmentar l’autor d’aquesta tècnica, Joseph Wolpe, interessat en trastorns conductuals i en el seu tractament.

La segona classe de pràctiques de fonaments de psicologia vam haver d’aplicar el procés de dessensibilització sistemàtica a un cas de fòbia que ens va proposar el professor Ernest Luz.

PRÀCTICA:

L’he realitzat juntament amb l’Alba Coma i la Laura Cortés.

Cas de fòbia:

Nena de 8 anys li pica una abella al pati de l’escola durant l’estona d’esbarjo. No vol tornar més al pati encara que l’obliguin, es queda en un racó tota sola.

Apliquem la dessensibilització sistemàtica mitjançant 10 passos:

1r pas: durant una classe, la professora ha d’explicar un conte en el qual la protagonista principal és una abella. Naturalment serà un personatge bo.

2on pas: parlar sobre el conte entre tota la classe.

3r pas: també a classe, veure un vídeo de dibuixos animats sobre la funció de les abelles i explicar als nens que són bones i que fabriquen allò que ens agrada tant: la mel.

4rt pas: la nena, des d’una finestra de la classe ha d’observar els seus companys com juguen i es diverteixen al pati.

5è pas: fer un exercici a classe que consisteixi a escriure el perquè els hi agrada tant als nens sortir al pati.

6è pas: posar-lo en comú perquè així la nena pugui  veure tot el que han posat els seus companys.

7è pas: baixar fins a l’entrada del pati amb la professora.

8è pas: sortir a fora al pati juntament amb la professora i anar a jugar alguna cosa que li agradi a la nena, sense deixar-la en cap moment sola.

9è pas: la professora li ha de fer preguntes a la nena sobre com li ha anat l’estona d’esbarjo, per veure si ella li menciona les abelles.

10è pas: intentar que la nena baixi tota sola al pati.

REFLEXIÓ:

Com pauta la tècnica de dessensibilització sistemàtica, hem seguit un procés jeràrquic de manera que la nena es pogués anar familiaritzant amb les abelles. Seguir un ordre, doncs, fa que puguem aplicar els diferents estímuls que produeixen por de menor a major grau. Així, no serà tant dur per la nena i mica en mica, el fet d’acostumar-se a la seva por, pot fer que desaparegui.

Per tant, s’ha de tenir en compte que allò que fa la nena és evitar la situació que li provoca més temor: anar al pati de l’escola. L’última cosa a la qual s’afronti, doncs, serà aquesta. A més, no es podria passar al següent pas si s’observa que encara no ha assolit l’anterior. És un procés que requereix atenció i implicació per tal que funcioni adequadament. En quasi tots els passos, és la professora qui li fa fer els exercicis, però és imprescindible la presència d’un psicòleg per analitzar la seva evolució.  

Tot i així, es podria considerar que 10 passos serien insuficients. En un principi, creia que serien molts, però un cop vam finalitzar el treball, vaig pensar que potser el tractament hauria de continuar, ja que és un exercici difícil; es tracta de modificar les reaccions i comportaments d’una altra persona i no sé fins a quin punt aconseguiríem que s’esfumés del tot aquesta por irracional. (No significa, però, que aquest tractament no sigui profitós).

Fer aquest exercici m’ha fet pensar en les meves petites fòbies. De seguida he pensat que a mi no em desapareixerien mai. Però el que em consola és que aquestes pors no s’interfereixen ni em modifiquen la meva vida quotidiana.

Per últim, he trobat molt interessant fer aquesta pràctica, ja que he après moltes coses noves.

Adjunto un vídeo curt però que està molt bé. Tracta de l’experiment que va dur a terme J. Watson:

http://www.youtube.com/watch?v=IteGZg2fWuY&feature=related