Pràctica 6: NECESSITATS HUMANES

INTRODUCCIÓ:

En aquesta pràctica parlarem d’Abraham Maslow com a màxim representant, junt amb Carl Rogers, de la Psicologia Humanista.

Biografia de Abraham Maslow:

Va néixer a Brooklyn, EUA, el 1908, fill d’un emigrant rus jueu de Kíev. La seva família estava formada per set germans. Maslow era un nen tímid, callat, malaltís. Després d’acabar els estudis secundaris va començar a estudiar dret, però va abandonar la carrera molt aviat i es va dedicar a estudiar psicologia, antropologia i psicoanàlisi. Era una persona amb molts interessos culturals com la filosofia, la música i la política. Es va graduar a la Universitat de Wisconsin el 1903. el gran psicòleg conductista Thorndike el va anomenar el seu ajudant, però Maslow el va abandonar molt aviat i va investigar en línies diferents del conductisme. El van influir els pensadors socialistes i l’esperit de Skinner de la novel·la Walden Dos. Va tenir contactes també amb pensadors com Erich Fromm. Des del 1951 fins el 1969 va treballar a la Universitat de Brandies com a director i professor del Departament de Psicologia. L’any 1967 és anomenat pressident de l’Associació Psicològica Americana, institució de gran prestigi que representa la majoria de psicòlegs americans. Maslow va morir d’un atac de cor el 1970. El seu llibre més reconegut és El hombre autorrealizado (Towards a Psychology of being) del 1962. Maslow es considera un dels màxims representants del moviment humanista.

De la Psicologia humanista cal destacar les dues grans teories de Maslow:

1. Teoria de les motivacions humanes
2. Teoria de la personalitat: la persona autorealitzada

1. TEORIA DE LES MOTIVACIONS HUMANES

Maslow elabora una teoria molt completa sobre les motivacions de les persones, amb la finalitat de respondre a les preguntes bàsiques i eternes que es fan els psicòlegs com: per què les persones fan el que fan, quins són els motius que provoquen la conducta de les persones?

Maslow és molt optimista pel que fa a la naturalesa de les persones i afirma que tots els éssers humans són de naturalesa bona. Però aquesta naturalesa està marcada per una sèrie de necessitats que cal satisfer i si una persona té satisfetes aquestes necessitats, aleshores estarà sana i feliç. Per tant, Maslow va acabar afirmant que allò que motiva a les persones és la recerca de l’equilibri entre la necessitat i la seva satisfacció.

A partir d’aquí, Maslow va elaborar el que s’anomena “Piràmide de Maslow”, on exposa les diferents necessitats de l’home de manera jerarquitzada:

v     Necessitats fisiològiques: són la base de la piràmide de les motivacions. Són necessitats clarament imprescindibles per a la supervivència. Són purament físiques i el mecanisme de funcionament és clarament homeostàtic, és a dir, de recerca d’un equilibri (tinc gana à busco menjar. Estic tip à desapareix la necessitat de buscar menjar i s’aconsegueix un estat d’equilibri). 

v     Necessitats de protecció i seguretat: fan referència a la protecció de perills tant físics com psíquics. Són necessitats fonamentals durant la infància i durant tot el procés de creixement.

v     Necessitats d’estimació i acceptació: explica els motius de les conductes humanes. La pertinença a un grup fa referència al fet de considerar-se inclòs en un col·lectiu (la família, els amics, l’escola, un equip d’esport, etc.). Això explicaria el motiu de les conductes socials de les persones i de la seva necessitat d’identificar-se amb algun grup, sigui el que sigui.

v     Necessitats de valoració: fan referència a la recerca de l’autoestima i, per tant, al concepte positiu d’un mateix. L’autoestima és un fonament bàsic per a la supervivència psíquica.

v     Necessitats d’autorealització: la realització de les possibilitats, capacitats i talent de les persones, així com el coneixement i l’acceptació plena de la pròpia naturalesa. Una descripció exacte de totes les motivacions d’autorealització seria impossible perquè cadascú té capacitats diferents. Però si que tenen en comú que es tracta de impulsos agradables i ben rebuts que les persones prefereixen que augmentin i no que disminueixin.

Cal deixar clar que les necessitats fisiològiques, de protecció, d’estimació i de valoració són unes necessitats deficitàries, mentre que les necessitats d’autorealització són unes necessitats de creixement. Les persones que estan motivades per les necessitats d’autorealització en general gaudeixen més de la vida però també cal matisar que les necessitats bàsiques (deficitàries) no han de ser necessàriament desagradables, sinó que també poden produir satisfacció.

2. TEORIA DE LA PERSONALITAT: LA PERSONA AUTOREALITZADA

Aquesta teoria va dirigida a desenvolupar les potencialitat, la capacitat d’escollir i la creativitat de les persones. Maslow creu que les persones tenen com a tendència bàsica, és a dir, com a motivació fonamental, la recerca de l’autorealització i per tant, proposa un nou model de persona: la persona autorealitzada.

L’autorealització és un procés que mai no acaba, sinó que és continu al llarg de tota la vida d’una persona. Podríem dir que arriba a un alt grau de maduresa i equilibri que a més li permet anar aprenent contínuament sobre la seva manera de ser. Maslow afirma que darrera de l’autorealització s’amaguen els següents valors: perfecció, totalitat, compliment, justícia, vida, singularitat, simplicitat, bellesa, bondat, facilitat, joc, veritat, modèstia.

PRÀCTICA:

Aquesta pràctica l’he realitzat juntament amb l’Alexandra Chacón, la Laura Albó i la Glòria Grau. Es tracta de buscar 3 situacions en relació amb els tres comportament que veurem a continuació de cada part de la piràmide de Maslow:

Comportaments orientats a la satisfacció de necessitats autèntiques:

a)     comportaments constructius (s’assoleix l’objectiu de satisfer la necessitat autèntica i tothom en surt beneficiat)

b)     comportaments destructius (s’assoleix l’objectiu de satisfer la necessitat autèntica però algú en surt perjudicat)

c)      comportaments fallits (no s’assoleix l’objectiu de satisfer la necessitat autèntica)

1r nivell:

Constructiva: tinc gana. Aprofito que tinc gana per a fer el dinar per a tots.

Destructiva: et dic que vull una relació amb tu per aconseguir sexe fàcil.

Fallit: vull dormir però no puc perquè he d’anar a treballar. 

2n nivell:

Constructiva: fer classes de defensa personal, ja que millora la meva seguretat i en algun cas la dels altres.

Destructiva: robo en un lloc, i per tant, provoco una situació d’inseguretat en l’establiment.

Fallit: treballes molt per aconseguir una plaça fixa i et fan fora de la feina.  

3r nivell:

Constructiva: fer una festa sorpresa pels 18 anys.

Destructiva: sou un grup de tres amigues i deixes de banda a una perquè només vols estar amb una d’elles.

Fallit: vull ser mare però el meu marit no vol tenir fills.

4rt nivell:

Constructiva: anar a fer teatre.

Destructiva: com que vull que la gent em respecti apallisso a una persona.

Fallit: busco el respecte de la meva parella i cada vegada que ell crida jo crido més i així consecutivament.

5è nivell:

Constructiva: treure’t la carrera amb matrícula d’honor.

Destructiva: trec la plaça de feina a una persona fent trampes.

Fallit: no treure’s la carrera.

REFLEXIÓ:

La teoria de la piràmide de les motivacions humanes confeccionada per a A. Maslow és interessant, ja que es veuen jerarquitzades les diferents necessitats que romanen en els éssers humans. Sobre aquesta teoria, hem pogut veure com les nostres motivacions i la nostra força que ens envolta dia a dia gira al voltant d’aquestes necessitats. 

Els éssers humans, com qualsevol ésser viu, necessitem alimentar-nos, sentir-nos protegits, acceptats i valorats, però es podria considerar que som la única espècie que posseïm la necessitat de sentir-nos autorealitzats. En aquest sentit, parlem de l’autorealització com un factor pertinent a l’aspiració, a les expectatives, i a tots aquells aspectes que ens ajuden a mantenir i a créixer el nostre estat psíquic. En definitiva, necessitem autorealitzar-nos per sentir-nos millor, més satisfets amb nosaltres mateixos (volem arribar a la màxima felicitat i harmonia).

Ara bé, és important reflexionar sobre aquestes necessitats a nivell global. A mesura que es van satisfent les necessitats, van sorgint les del nivell superior. Dit això, caldria citar a totes les persones del món i comprovar si tenen cobertes les necessitats més bàsiques i anotar qui arriba a autorealitzar-se, per poder veure que no tots podem assolir les nostres necessitats.

Moltes famílies lluiten cada dia per poder satisfer una necessitat fisiològica: la gana. És a dir, la necessitat més i més bàsica segons la piràmide de Maslow. Una necessitat de supervivència, no una necessitat per millorar el teu ànim i la teva persona.

Tot i això, mentrestant, altres famílies només busquen una felicitat perfecte i egoista. El més important no és si menjaran demà, sinó l’avarícia i l’ambició de voler més, perquè un cop es tenen cobertes totes les necessitats, aconseguir l’autorealització es converteix en un cercle viciós, sempre es vol obtenir més i més.

Per tant, caldria esmentar les grans diferències que resideixen en els éssers humans així com el desequilibri mundial. Mentre uns es preocupen per cobrir les necessitats que tenim per naturalesa (les necessitats bàsiques) i comunes per a tots els éssers vius, altres es preocupen per unes necessitats que, més o menys, un mateix les pot controlar. És a dir, són impulsos que les persones poden satisfer mitjançant les seves capacitats, en canvi, el menjar no és una cosa que es pugui controlar si no se’n té.

Altres factors que produeixen un desequilibri i una inestabilitat per cobrir les necessitats humanes seria la separació d’un infant de la seva mare, una violació, un segrest, una marginació social, un assetjament, etc.

Vist això, voldria que tothom penses sobre les diferents preocupacions que resten en els éssers humans i què hi podem fer al respecte. 

Pràctica 8: ENFOCAMENT SISTEMÀTIC I CAUSALITAT CIRCULAR

INTRODUCCIÓ:

La psicologia social es va començar a ser vigent al s.XX, als anys 50. Es diu que els homes som entitats en relació i estem sempre dins d’un context.

Primer de tot, però, cal destacar que la resta d’enfocaments que hem vist es centren en els individus en sí; en les seves necessitats, en la seves conductes, en els seus traumes, etc. En l’enfocament sistemàtic es diu que totes les persones formen part de grups (grup familiar, d’amics, personal d’empresa...), és a dir, estem connectats entre les persones i la resta del món (formem part d’un sistema). Així, qualsevol factor que es mogui afecta a tot el conjunt, per tant, es pot intervenir sobre un element per tal d’influenciar els altres.

(Exemple: el canvi d’horari i de lloc de feina del pare pot afectar a tota la família). En aquest sentit passem de l’element individual a l’element grupal. 

Els sistèmics diuen que poden existir xarxes saludables i xarxes de relacions insolubles que generen malestar, malaltia, necessitat... Per tant, des del punt de vista sistèmic, les persones no són el problema ni el tenen elles, sinó que pertany al conjunt.  

(Exemple: una persona que pateixi depressió en tindrà la culpa el sistema, la xarxa insoluble en la qual es troba).

En aquest moment es parla dels PI: pacients identificats. És un indicador de insolubilitat en el sistema. Són pacients amb problemes mentals dins d’un marc insoluble i això fa que el terapeuta sistemàtic tracti a tot el sistema.

Fins a l’aparició de l’enfocament sistèmic, es considerava la causalitat lineal com una simple regla de causa-efecte:

Si intervens sobre la causa, modifiques les conseqüències, l’efecte.

Els sistèmics, però, no estan d’acord en aquesta causalitat. Diuen que no es pot determinar la causa i a més, el comportament humà no és només causa, sinó també conseqüència. Dit això, es pot entendre com a vegades la causa pot haver desaparegut però es continuen mantenint els hàbits i costums. Se’n diran: formes de comportament homeostàtiques. (causa desapareix à es manté el comportament)

Els sistemàtics parteixen de la idea de la causalitat circular, on no és necessari conèixer la causa per intervenir:

Si tallem el cercle, aquest no es manté (a diferència de la causalitat lineal).

Gregory Bateson va afirmar que l’increment d’una conducta incrementa l’altre. És a dir, es produeix una retroalimentació mútua (cercle retroalimentatiu).

Va diferenciar entre:

Relació simètrica: es produeix una simetria mútua de conducta entre dos individus. Aquesta relació pot ser constructiva o destructiva.

Relació complementària: dinàmica on els individus no fan el mateix, sinó que es complementen. També pot ser constructiva o destructiva.

PRÀCTICA:

L’he realitzat juntament amb l’Anna Fusté i l’Ana Cimpean. Es tracta de fer 4 seqüències de circularitat: 2 diagrames de relació simètrica (constructiva i destructiva) i 2 diagrames de relació complementària (constructiva i destructiva).

REFLEXIÓ:

És molt interessant observar com n’és d’important l’entorn de cada individu i com afecta aquest sobre el seu desenvolupament i creixement.

Tots els individus partim de la mateixa arrel, però tots i cadascun de nosaltres seguim un camí diferent, i aquest ve determinat per el context.

Com s’exposa més amunt, quan un individu pateix una depressió és important mirar què està passant al seu voltant i tractar-lo des d’un punt de vista ambiental, és a dir, no tractar els organismes de manera aïllada, sinó tractar-los des d’una perspectiva més general, englobant-los dins el seu context (entorn familiar, laboral, amistats, etc.). No s’ha de jutjar ni dir que el problema és únicament i exclusivament de l’individu en sí. En aquest sentit, trobo molt interessant que els sistèmics comencessin a pensar d’una manera globalitzada i no individualista, així és més fàcil trobar les solucions a molts problemes perquè tots aprenem de tots, tots convivim amb tots, ens necessitem els uns als altres i això fa que cada moviment, cada desviació o cada aturada tingui a veure amb tot el que ens envolta, amb el nostre conjunt.

Seguint en la mateixa línia, des del punt de vista dels sistèmics, es pot fer teràpia a la família (o a l’element grupal implicat) encara que no hi assisteixi l’individu que pateix el problema. Em va sobtar molt aquesta idea, però podríem considerar-la com a vàlida tenint en compte la importància que té l’entorn sobre els éssers humans. De manera que es pot intervenir sobre l’element grupal implicat i millorarien o es modificarien els símptomes del principal malalt.

Com s’exposa en l’apartat introductòria sobre la causalitat circular, em va sorprendre molt la frase: la causa desapareix però es manté el comportament. És totalment cert però mai hi havia pensat. En el moment en què el professor ho va explicar, vaig començar a pensar en les coses que feia però que no sabia el perquè, com per exemple: abans de tallar el pa rodó faig una creu al mig i és perquè des de petita ho havia vist fer a la mare. La causa d’aquest acte és la benedicció del pa. El que és curiós és que a casa meva no som religiosos però els meus avis i els meus avantpassats sí. Naturalment, la meva mare i jo no fem una creu el pa com un acte religiós, sinó per hàbit i costum.

Per últim, voldria comentar la teoria de Gregory Bateson sobre la relació simètrica i complementària. Com es mostra a la pràctica, poden ser constructives i destructives. M’he adonat que aquest tipus de relacions es donen a diari però la que m’ha cridat més l’atenció ha estat la relació simètrica destructiva, ja que sovint apareix amb els pares, amb els amics, etc. i comença per un motiu insignificant però entre els participants es va engrandint i augmentant. M’he preguntat com és que tenim la sensació de voler rebutjar i superar a l’altre cada cop que ens critica o ens diu alguna cosa desagradable, com una mena de venjança.

Reflexionant sobre aquest tema, he arribat a la conclusió que hauríem d’intentar racionalitzar les pròpies conductes, en tots els sentits.

Sobre Gregory Bateson:

http://www.campodepsicologia.com/cdp83.htm

Pràctica 9: TERÀPIA FAMILIAR ESTRUCTURAL

INTRODUCCIÓ:

La teràpia familiar estructural va ser postulada per Salvador Minuchin. Aquest va dir que no existeixen famílies desestructurades, sinó que totes són estructurades però dins d’aquesta es poden trobar dos tipus de família:

            Estructura estàndard:

                        - pare

                        - mare

                        - fills

            Estructura no estàndard:

- pare i mare divorciats amb un fill i el pare s’ajunta amb una altra dona amb tres fills (per exemple).

El que sempre s’ha dit és que els membres (sobretots els fills) d’una família no estàndard, tenen problemes i presenten dificultats. Aquesta idea, S. Minuchin diu que és totalment falsa, perquè afirma que l’estructura no determina el benestar familiar. És a dir, dins d’una família (estàndard o no estàndard) podem trobar individus amb problemes o individus que no presenten cap mena de dificultat, la qüestió és si dins d’una família les relacions són bones o dolentes.

Per tal que en la família es mantingui un bon funcionament, Minuchin s’até a certs principis:

1. JERARQUIA  à  PODER / AUTORITAT

La jerarquia està relacionat amb el poder (capacitat de decidir) i la autoritat (respecte que es guanya un mateix quan té el poder). En tots els contextos existeixen jerarquies i, per tant, diversos poders.

Basant-nos en l’àmbit familiar, es necessita un ordre general de funcionament, ja que si la jerarquia de poder s’intercanvia, hi ha dificultats en l’operativització. Per tant, el problema és com es gestiona el poder. Un exemple idoni seria quan es fa la compra del menjar i escullen tots els productes els fills i no els pares. En aquest cas podem veure com hi ha intromissions perquè el poder s’ha invertit de l’ordre general. En aquest punt, Minuchin es planteja restaurar la jerarquia general, perquè la responsabilitat que tenen els pares i, per tant, els hi pertoca el poder, no és equitatiu amb la responsabilitat dels fills (quan són petits, ja que quan els fills es fan grans han de cuidar i tenir poder sobre els pares ja vells).

2. FRONTERA

______________  à frontera rígida (no és permeable, no té en compte els altres,   les decisions es prenen unilateralment).

------------------------  à frontera flexible (ideal. Té en compte l’opinió de tots els membres i admet que la comunicació circuli però la decisió final acaba sent dels qui tenen el poder).

    

.............................  à frontera laxes (és desorganitzada, prenen la decisió els que tenen menys poder).

PRÀCTICA:

L’he realitzat juntament amb l’Alexandra Chacón.

Es tracta de crear un genograma i un diagrama sistemàtic sobre una organització.

GENOGRAMA:

És un mitjà gràfic que permet plasmar i representar l’estructura d’una organització.

Exemple:

Llegenda: 





















DIAGRAMA SISTÈMIC:

És un mitjà gràfic que permet plasmar i representar el funcionament d’una organització.

Exemple:

  

Llegenda:                                         

REFLEXIÓ:


Pel que fa la teoria de S. Minuchin, voldria destacar la meva discrepància sobre el fet que les patologies, dificultats o problemes que pot presentar un organisme venen marcades per si les relacions dins d’un àmbit familiar són bones o dolentes, deixant el marge si aquesta família està estructurada de manera estàndard o no estàndard. És veritat que dins d’una família estàndard podem trobar que el fill pateixi maltractaments per part dels pares (per exemple), però crec que és més important esmentar que en una família no estàndard, els fills d’aquesta han hagut de patir una separació, una ruptura, una mort, etc., és a dir, no hi ha hagut una bona evolució harmoniosa, sinó que ha estat pertorbada, i això pot portar repercussions i traumes en el desenvolupament i benestar dels fills, encara que al dia d’avui estableixin una bona relació amb la nova parella del pare o de la mare, amb els germanastres, etc.  

Quan Minuchin parla de la jerarquia i el poder, estic d’acord en què cada família ha de seguir l’ordre jeràrquic general, ja que sinó, trobem problemes en el funcionament com molt sovint passa que els pares perden l’autoritat sobre els fills i llavors aquests fan el que volen. Estem parlant, doncs, d’un ordre de poder invertit.

És molt important, com a pares, saber tractar el fills i educar-los adequadament. Un dels principis fonamentals per una bona educació és establir des d’un principi un bon vincle i ensenyar els fills a cooperar i a interactuar de manera igualitària, però els petits han de ser conscients que les decisions importants i l’autoritat no els hi pertoca a ells.

Si els pares no fan bé aquesta feina pot ser perjudicial per els nens, ja que no només voldran tenir el poder dins la família, sinó també en diferents àmbits com amb els amics, a la feina, etc.

Cal dir, però, que no m’agrada gaire la idea de poder sobre algú, ja que tothom té dret de fer allò més convenient per a ell sense la dictaminació dels altres, però també és veritat que, en la família, la responsabilitat dels pares i la experiència no és la mateixa que la dels fills i això fa que, atorgant el poder i l’autoritat als pares, es pugui equilibrar més bé el funcionament familiar.

Ara bé, s’ha de ser tolerant i no tant potentat, ja que Minuchin va arribar al punt de què l’home tenia el poder sobre les dones, i aquí m’agradaria emfatitzar el meu descontent.

Pel que fa el genograma i el diagrama sistemàtic, és un bon mitjà per poder reproduir l’estructura i el funcionament d’una organització, respectivament.

En el primer, es tracta de fer un seguiment sobre com ha estat estructurada una determinada organització familiar. Si hi ha hagut relacions formals, informals, si hi ha hagut naixements, avortaments, etc. I en el segon, les relacions que s’estableixen entre els membres, ja siguin familiars, amics, coneguts, etc.

Minuchin, però, posa més èmfasi al bon o mal funcionament de la organització per determinar els problemes o el benestar dels individus. Amb aquest diagrama es mostra clarament els diferents tipus d’afiliació que es poden fonamentar entre els organismes.

Biografia de S.Minuchin:

http://es.wikipedia.org/wiki/Salvador_Minuchin

Teràpia familiar estructural de S.Minuchin: 

http://www.youtube.com/watch?v=yorKLGegpS0&feature=related

http://www.youtube.com/watch?v=91wTCgPa_xw&feature=related

Pràctica 7: PENSANT EN ELS ALTRES

La psicologia humanista es desenvolupa en els anys cinquanta i seixanta com una alternativa als dos grans corrents de la psicologia: el conductisme i la psicoanàlisi.

Carl Rogers (1902-1987) fou, juntament amb Maslow, el pare de la psicologia humanista. Tots dos coincideixen en la visió global de la finalitat de la psicologia, i entre els dos han definit les línies mestres de la psicologia humanista, que ha anat evolucionant i que ha influït en molts psicòlegs i terapeutes actuals. Un dels llibres més coneguts de Rogers és El proceso de convertirse en persona, on exposa els seus punts de vista sobre la psicologia. En un dels apartats, Rogers es pregunta sobre els objectius de la vida d’una persona, perquè creu que el psicòleg ha de tenir en compte les preguntes: Quin és el meu propòsit?, Perquè m’estic esforçant?, Quins són els meus objectius?. Al llarg de la història s’han donat respostes molt diferents, i en l’actualitat també trobem un repertori divers de respostes. Rogers es decanta per la resposta d’un filòsof, Kierkegaard, que deia que l’objectiu de la vida d’una persona era “ser la persona que realment és”. El sentit d’aquest expressió pot semblar evident, però Rogers observa que les persones no són sempre allò que realment són, sinó que segueixen altres camins. A partir de la seva experiència amb pacients –ell els anomena clients-  i també a partir de la seva experiència personal, intenta explicar el significat d’aquesta frase.

Rogers va dir que el qui conduïa la teràpia era el propi client, perquè creia que era ell el responsable del seu creixement, i va entendre el paper del psicòleg com a passiu, permissiu i d’acceptació. Aquest model de teràpia la va anomenar “teràpia centrada en el client”, ja que si la independència era l’objectiu terapèutic, Rogers era partidari que el client no l’aconseguiria si es mantenia dependent al terapeuta. De manera que els clients havien d’experimentar les seves introspeccions per ells mateixos:

Tres aptituds o condicions bàsiques que les persones han d’experimentar d’un mateix i així desenvolupar el seu creixement personal:

Acceptació incondicional:

- Implica acceptar a les persones tal i com són i pel que són.

Comprensió empàtica (o empatia):

- Capacitat de sentir, comprendre, entendre els sentiments i emocions dels altres i viure’ls de la mateixa manera. El que col·loquialment es coneix com “posar-se a la pell dels altres”.

Autenticitat, coherència, congruència:

- Actitud d’aconseguir ser el que un realment és, sense ocultar-se amb màscares. Transmetre autenticitat.

COMENTARI I REFLEXIÓ DEL DOCUMENTAL “PENSANT EN ELS ALTRES”

El documental que vam veure a classe s’anomena “Pensant en els altres”, transmès a TV3 pel programa 60 minuts.  http://vimeo.com/12609462

Aquest documental parla sobre l’escola pública Minami Kodatsuno de la ciutat Kanasawa (Japó), on el mestre Toshiro Kanamori fa possible un ensenyament regit per la diversió i l’aprenentatge tenint en compte els sentiments i les emocions dels altres. Podem dir que es reflecteixen les aptituds rogerianes ja esmentades: acceptació incondicional, empatia (la més destacada) i autenticitat.

Durant un any les càmeres segueixen el curs de 4rt A de primària (nens i nenes de 10 anys) de l’escola ja citada, amb els seus alts i baixos.

En començar el curs, el mestre diu en els alumnes una cosa molt important que roman dins dels seus cors durant tot el curs (i segurament durant tota la seva vida): estem aquí per ser feliços. Per aconseguir aquesta felicitat, el mestre els hi ensenya que la clau és aprendre a pensar en els altres. Per tant, posa èmfasi a una capacitat innata dels humans però que s’ha de potenciar perquè es desenvolupi, una aptitud imprescindible que ens ajuda a formar una bona maduresa: la empatia.

Un dels exercicis que fan els alumnes és el que anomenen “cartes de la llibreta” on hi queden registrats els seus pensaments. Aprofiten les cartes per explicar un moment dolorós de la seva vida, una disculpa o simplement una emoció. De manera que els nens comencen a obrir els seus cors cap als altres i es respira un aire de solidaritat, de comprensió, etc. al cap i a la fi tots ells tenen sentiments molt semblants i el que fan és compartir-los. Com per exemple, al començament de curs, un dels alumnes perd la seva àvia i ho escriu a la llibreta. Quan ho llegeix en veu alta davant de tota la classe, força companys s’aixequen i expliquen una experiència similar que han tingut. Entre aquestes, una nena anomenada Mifuyu explica que quan tenia 3 anys es va morir el seu pare. Al explicar-ho a la classe se sent millor, ja que ho tenia guardat al fons del seu cor. En aquest sentit, es creen vincles entre ells i també amb el mestre.

Durant el curs, també s’ha de dir que es produeixen alguns conflictes, però el mestre sempre els hi recorda que no s’ha de jutjar ni fer mal als altres, sinó fer-los-hi costat i sentir-se implicats quan els altres estan tristos per alguna rialla o burla que se’ls hi ha fet.

Més tard, un dels alumnes, en Tsubasa, pateix la pèrdua del seu pare. Durant uns dies no va a classe per el dol, i els seus companys senten tanta aflicció per ell que cadascú li escriu una carta perquè s’animi. Aquest fet és un exemple d’un acte de comprensió, i gràcies a aquests petits gestos es van creant grans lligams d’afecte entre els nens de l’escola, lligams que requereixen un esforç mutu i una dedicació.

Ja s’acaba el curs i els alumnes s’hauran de separar perquè el curs vinent canviaran de classe, de manera que decideixen fer un bon comiat que consisteix en escriure amb caràcters ben grans al pati de l’escola un missatge per els pares morts dels dos alumnes, on se’ls hi diu que entre tots cuiden els seus fills. M’ha semblat realment excel·lent que uns nens de 10 anys poguessin tenir una idea com aquesta, una idea que no implica egoisme ni la satisfacció d’una una sola persona, sinó la de tota la classe.

En el vídeo es diu que és una classe en la qual tots voldríem ser alumnes. Penso que és realment una afirmació ben certa. Aquesta metodologia d’aprenentatge hauria d’arribar als nostres mons. Actualment no trobes escoles que promoguin un aprenentatge d’aquest tipus, sinó que el que ensenyen els mestres és simplement les matèries com matemàtiques, ciències socials, llengües, etc., no ensenyen la veritable essència de la vida: l’amor per els altres, l’ajuda, la comprensió, el compartir, la tolerància... Crec que és molt important rebre un tipus d’ensenyament com el que utilitza el mestre Toshiro Kanamori, ja que si a tots ens haguessin ensenyat així, el món seria millor. El problema és que els adults ja estem intoxicats per la societat d’avui en dia i no tenim en compte aquests aspectes tan i tan importants. Cal dir, però, que hem estat nosaltres mateixos els qui hem espatllat aquestes habilitats tan humanes. Per canviar el món cap a una direcció més harmoniosa hauríem de canviar tots, però és impossible. I, per tant, també és impossible conduir cap a una altra direcció la mentalitat dels nostres fills com a futurs ciutadans, perquè es necessitarien molts pares i molts mestres com en Toshiro Kanamori (digne d’admiració).

Tant de bo visquéssim en un món on penséssim més en els altres, formaríem una comunitat amigable i de cooperació entre els uns i els altres. Seria una manera diferent de conviure i d’estimar-nos.  

A la pràctica, però, s’observa com en les persones resideix l’egoisme, l’egocentrisme i l’avarícia.

Per acabar, dir que és un documental molt agradable i molt recomanable.

Us deixo amb una frase molt bonica que diu un dels nens durant el documental.

“Si una persona no és feliç, no ho serà ningú”.