La psicologia humanista es desenvolupa en els anys cinquanta i seixanta com una alternativa als dos grans corrents de la psicologia: el conductisme i la psicoanàlisi.
Carl Rogers (1902-1987) fou, juntament amb Maslow, el pare de la psicologia humanista. Tots dos coincideixen en la visió global de la finalitat de la psicologia, i entre els dos han definit les línies mestres de la psicologia humanista, que ha anat evolucionant i que ha influït en molts psicòlegs i terapeutes actuals. Un dels llibres més coneguts de Rogers és El proceso de convertirse en persona, on exposa els seus punts de vista sobre la psicologia. En un dels apartats, Rogers es pregunta sobre els objectius de la vida d’una persona, perquè creu que el psicòleg ha de tenir en compte les preguntes: Quin és el meu propòsit?, Perquè m’estic esforçant?, Quins són els meus objectius?. Al llarg de la història s’han donat respostes molt diferents, i en l’actualitat també trobem un repertori divers de respostes. Rogers es decanta per la resposta d’un filòsof, Kierkegaard, que deia que l’objectiu de la vida d’una persona era “ser la persona que realment és”. El sentit d’aquest expressió pot semblar evident, però Rogers observa que les persones no són sempre allò que realment són, sinó que segueixen altres camins. A partir de la seva experiència amb pacients –ell els anomena clients- i també a partir de la seva experiència personal, intenta explicar el significat d’aquesta frase.
Rogers va dir que el qui conduïa la teràpia era el propi client, perquè creia que era ell el responsable del seu creixement, i va entendre el paper del psicòleg com a passiu, permissiu i d’acceptació. Aquest model de teràpia la va anomenar “teràpia centrada en el client”, ja que si la independència era l’objectiu terapèutic, Rogers era partidari que el client no l’aconseguiria si es mantenia dependent al terapeuta. De manera que els clients havien d’experimentar les seves introspeccions per ells mateixos:
Tres aptituds o condicions bàsiques que les persones han d’experimentar d’un mateix i així desenvolupar el seu creixement personal:
Acceptació incondicional:
- Implica acceptar a les persones tal i com són i pel que són.
Comprensió empàtica (o empatia):
- Capacitat de sentir, comprendre, entendre els sentiments i emocions dels altres i viure’ls de la mateixa manera. El que col·loquialment es coneix com “posar-se a la pell dels altres”.
Autenticitat, coherència, congruència:
- Actitud d’aconseguir ser el que un realment és, sense ocultar-se amb màscares. Transmetre autenticitat.
COMENTARI I REFLEXIÓ DEL DOCUMENTAL “PENSANT EN ELS ALTRES”
El documental que vam veure a classe s’anomena “Pensant en els altres”, transmès a TV3 pel programa 60 minuts. http://vimeo.com/12609462
Aquest documental parla sobre l’escola pública Minami Kodatsuno de la ciutat Kanasawa (Japó), on el mestre Toshiro Kanamori fa possible un ensenyament regit per la diversió i l’aprenentatge tenint en compte els sentiments i les emocions dels altres. Podem dir que es reflecteixen les aptituds rogerianes ja esmentades: acceptació incondicional, empatia (la més destacada) i autenticitat.
Durant un any les càmeres segueixen el curs de 4rt A de primària (nens i nenes de 10 anys) de l’escola ja citada, amb els seus alts i baixos.
En començar el curs, el mestre diu en els alumnes una cosa molt important que roman dins dels seus cors durant tot el curs (i segurament durant tota la seva vida): estem aquí per ser feliços. Per aconseguir aquesta felicitat, el mestre els hi ensenya que la clau és aprendre a pensar en els altres. Per tant, posa èmfasi a una capacitat innata dels humans però que s’ha de potenciar perquè es desenvolupi, una aptitud imprescindible que ens ajuda a formar una bona maduresa: la empatia.
Un dels exercicis que fan els alumnes és el que anomenen “cartes de la llibreta” on hi queden registrats els seus pensaments. Aprofiten les cartes per explicar un moment dolorós de la seva vida, una disculpa o simplement una emoció. De manera que els nens comencen a obrir els seus cors cap als altres i es respira un aire de solidaritat, de comprensió, etc. al cap i a la fi tots ells tenen sentiments molt semblants i el que fan és compartir-los. Com per exemple, al començament de curs, un dels alumnes perd la seva àvia i ho escriu a la llibreta. Quan ho llegeix en veu alta davant de tota la classe, força companys s’aixequen i expliquen una experiència similar que han tingut. Entre aquestes, una nena anomenada Mifuyu explica que quan tenia 3 anys es va morir el seu pare. Al explicar-ho a la classe se sent millor, ja que ho tenia guardat al fons del seu cor. En aquest sentit, es creen vincles entre ells i també amb el mestre. Durant el curs, també s’ha de dir que es produeixen alguns conflictes, però el mestre sempre els hi recorda que no s’ha de jutjar ni fer mal als altres, sinó fer-los-hi costat i sentir-se implicats quan els altres estan tristos per alguna rialla o burla que se’ls hi ha fet.
Més tard, un dels alumnes, en Tsubasa, pateix la pèrdua del seu pare. Durant uns dies no va a classe per el dol, i els seus companys senten tanta aflicció per ell que cadascú li escriu una carta perquè s’animi. Aquest fet és un exemple d’un acte de comprensió, i gràcies a aquests petits gestos es van creant grans lligams d’afecte entre els nens de l’escola, lligams que requereixen un esforç mutu i una dedicació.
Ja s’acaba el curs i els alumnes s’hauran de separar perquè el curs vinent canviaran de classe, de manera que decideixen fer un bon comiat que consisteix en escriure amb caràcters ben grans al pati de l’escola un missatge per els pares morts dels dos alumnes, on se’ls hi diu que entre tots cuiden els seus fills. M’ha semblat realment excel·lent que uns nens de 10 anys poguessin tenir una idea com aquesta, una idea que no implica egoisme ni la satisfacció d’una una sola persona, sinó la de tota la classe.
En el vídeo es diu que és una classe en la qual tots voldríem ser alumnes. Penso que és realment una afirmació ben certa. Aquesta metodologia d’aprenentatge hauria d’arribar als nostres mons. Actualment no trobes escoles que promoguin un aprenentatge d’aquest tipus, sinó que el que ensenyen els mestres és simplement les matèries com matemàtiques, ciències socials, llengües, etc., no ensenyen la veritable essència de la vida: l’amor per els altres, l’ajuda, la comprensió, el compartir, la tolerància... Crec que és molt important rebre un tipus d’ensenyament com el que utilitza el mestre Toshiro Kanamori, ja que si a tots ens haguessin ensenyat així, el món seria millor. El problema és que els adults ja estem intoxicats per la societat d’avui en dia i no tenim en compte aquests aspectes tan i tan importants. Cal dir, però, que hem estat nosaltres mateixos els qui hem espatllat aquestes habilitats tan humanes. Per canviar el món cap a una direcció més harmoniosa hauríem de canviar tots, però és impossible. I, per tant, també és impossible conduir cap a una altra direcció la mentalitat dels nostres fills com a futurs ciutadans, perquè es necessitarien molts pares i molts mestres com en Toshiro Kanamori (digne d’admiració). Tant de bo visquéssim en un món on penséssim més en els altres, formaríem una comunitat amigable i de cooperació entre els uns i els altres. Seria una manera diferent de conviure i d’estimar-nos.
A la pràctica, però, s’observa com en les persones resideix l’egoisme, l’egocentrisme i l’avarícia.
Per acabar, dir que és un documental molt agradable i molt recomanable.
Us deixo amb una frase molt bonica que diu un dels nens durant el documental.
“Si una persona no és feliç, no ho serà ningú”.
