Pràctica 2: LA DESSENSIBILITZACIÓ SISTEMÀTICA

INTRODUCCIÓ:

John Watson (Conductisme) 1913. En aquest moment, la psicologia és definida com la ciència que només pot tractar tot allò que és observable. Prescindeixen dels estats mentals (pensaments) i es fixen només en el comportament (conducta).

L’experiment que va fer Watson va ser crear una fòbia a un nen anomenat Albert. Cada vegada que el nen veia un osset de peluix i s’acostava a ell per tocar-lo, Watson feia un soroll ben fort i el nen s’espantava. Finalment, aquest no va poder acostar-se més als ossets de peluix.

Ivan Pavlov (Condicionament Clàssic. Estímul-Resposta) antecedent de J. Watson. El descobriment de Pavlov va produir-se de la següent manera: havia observat que els gossos que tenia al laboratori salivaven després de sentir el so d’una campana que produïa la persona que els duia normalment el menjar.

Aleshores, Pavlov va crear un procés de condicionament. Consistia en establir una connexió entre un estímul nou (element del medi. Exemple: el so) i un reflex/resposta existent (element del comportament. Exemple: la salivació). Tornant amb l’experiment dels gossos, es presentava al mateix temps la campana i el menjar. Cada deu vegades es feia sonar només la campana per observar si l’animal salivava. Al final, els animals pràcticament sempre salivaven immediatament després de sentir la campana, però sense la presència del menjar.

B.F.Skinner (Condicionament Operant. Estímul-Resposta-Conseqüència). Va detectar que primer s’espera del subjecte una conducta determinada (resposta) a un estímul, i a continuació es produeix el reforç (positiu o negatiu). D’aquí que Skinner parlés del programa de reforçament, a través de la famosa “caixa de Skinner”, una gàbia en la qual hi havia un colom que si premia una palanca (resposta) queia menjar (reforç positiu).

Mary Cover Jones, seguidora de J. Watson, va pensar que si érem capaços de crear fòbies (com havia fet Watson), també ho érem d’eliminar-les, és a dir, fer el procés a l’inversa.

Va fer un experiment que consistia en agafar un nen que tenia por als conills. Mentre l’infant feia alguna cosa que el relaxava com mirar la televisió, dibuixar, etc. (tècnica de relaxació), se li ensenyava figures de conill i altres proves similars perquè s'hi acostumés de forma progressiva, fent desaparèixer així la seva fòbia.

Aquest procés que va utilitzar s’anomena mecanisme de dessensibilització sistemàtica (teràpia conductual que redueix les fòbies, la por i l’ansietat).

Consta de tres fases:

- Tècnica de relaxació muscular.

- Establiment d’una jerarquia d’ansietat.

- Aplicació de la dessensibilització que es desplaça al llarg de la jerarquia.

Cal esmentar l’autor d’aquesta tècnica, Joseph Wolpe, interessat en trastorns conductuals i en el seu tractament.

La segona classe de pràctiques de fonaments de psicologia vam haver d’aplicar el procés de dessensibilització sistemàtica a un cas de fòbia que ens va proposar el professor Ernest Luz.

PRÀCTICA:

L’he realitzat juntament amb l’Alba Coma i la Laura Cortés.

Cas de fòbia:

Nena de 8 anys li pica una abella al pati de l’escola durant l’estona d’esbarjo. No vol tornar més al pati encara que l’obliguin, es queda en un racó tota sola.

Apliquem la dessensibilització sistemàtica mitjançant 10 passos:

1r pas: durant una classe, la professora ha d’explicar un conte en el qual la protagonista principal és una abella. Naturalment serà un personatge bo.

2on pas: parlar sobre el conte entre tota la classe.

3r pas: també a classe, veure un vídeo de dibuixos animats sobre la funció de les abelles i explicar als nens que són bones i que fabriquen allò que ens agrada tant: la mel.

4rt pas: la nena, des d’una finestra de la classe ha d’observar els seus companys com juguen i es diverteixen al pati.

5è pas: fer un exercici a classe que consisteixi a escriure el perquè els hi agrada tant als nens sortir al pati.

6è pas: posar-lo en comú perquè així la nena pugui  veure tot el que han posat els seus companys.

7è pas: baixar fins a l’entrada del pati amb la professora.

8è pas: sortir a fora al pati juntament amb la professora i anar a jugar alguna cosa que li agradi a la nena, sense deixar-la en cap moment sola.

9è pas: la professora li ha de fer preguntes a la nena sobre com li ha anat l’estona d’esbarjo, per veure si ella li menciona les abelles.

10è pas: intentar que la nena baixi tota sola al pati.

REFLEXIÓ:

Com pauta la tècnica de dessensibilització sistemàtica, hem seguit un procés jeràrquic de manera que la nena es pogués anar familiaritzant amb les abelles. Seguir un ordre, doncs, fa que puguem aplicar els diferents estímuls que produeixen por de menor a major grau. Així, no serà tant dur per la nena i mica en mica, el fet d’acostumar-se a la seva por, pot fer que desaparegui.

Per tant, s’ha de tenir en compte que allò que fa la nena és evitar la situació que li provoca més temor: anar al pati de l’escola. L’última cosa a la qual s’afronti, doncs, serà aquesta. A més, no es podria passar al següent pas si s’observa que encara no ha assolit l’anterior. És un procés que requereix atenció i implicació per tal que funcioni adequadament. En quasi tots els passos, és la professora qui li fa fer els exercicis, però és imprescindible la presència d’un psicòleg per analitzar la seva evolució.  

Tot i així, es podria considerar que 10 passos serien insuficients. En un principi, creia que serien molts, però un cop vam finalitzar el treball, vaig pensar que potser el tractament hauria de continuar, ja que és un exercici difícil; es tracta de modificar les reaccions i comportaments d’una altra persona i no sé fins a quin punt aconseguiríem que s’esfumés del tot aquesta por irracional. (No significa, però, que aquest tractament no sigui profitós).

Fer aquest exercici m’ha fet pensar en les meves petites fòbies. De seguida he pensat que a mi no em desapareixerien mai. Però el que em consola és que aquestes pors no s’interfereixen ni em modifiquen la meva vida quotidiana.

Per últim, he trobat molt interessant fer aquesta pràctica, ja que he après moltes coses noves.

Adjunto un vídeo curt però que està molt bé. Tracta de l’experiment que va dur a terme J. Watson:

http://www.youtube.com/watch?v=IteGZg2fWuY&feature=related

 

Pràctica 1: LA INTROSPECCIÓ

Per tal d’estudiar els fenòmens conscients simples i accedir al món psíquic, Wilhem Wundt emprà el mètode de la introspecció.  

Introspecció: acció d’examinar-se a un mateix. Tots els coneixements interns que el subjecte té dels seus processos mentals.

En aquesta pràctica de fonaments de psicologia, exposo el seguiment dels meus pensaments durant 10 minuts a classe i, posteriorment, una reflexió.

PRÀCTICA:

Al principi no he pogut deixar volar els meus pensaments, m’ha costat bastant ja que només pensava en què podia pensar i mirava la resta dels companys per veure què feien ells; a on miraven, si havien tancat els ulls, etc. M’he volgut obligar a pensar en alguna cosa com què em prepararia per dinar o amb la tarda que m’esperava.

Sense adonar-me’n, m’he remès en el passat, no gaire llunyà però, de quatre o cinc dies enrere, recordant el pont i els dies de festa. M’ha vingut una sensació de com si volgués tornar en aquells dies els quals vaig desconnectar del món però d’una manera efímera. He experimentat un sentiment d’enyorança.

Després he estat uns minuts sense pensar en res, suposo. M’he quedat mirant una rajola del terra. Ha estat a continuació quan el meu pensament s’ha transformat en una papallona pul·lulant; he pensat en un noi del cor en el qual jo canto i tot d’una m’he vist a mi tocant el violí a fora al jardí de casa meva, com feia quan era petita. També m’han vingut imatges al cap sopant amb els meus companys de pis i he recordat alguna conversa interessant i algun comentari. De cop he pensat que teníem un sopar d’inauguració pendent però que segurament no es faria.

Seguidament he tornat a pensar en l’exercici de classe i he mig somrigut quan he pensat que en un tres i no res havia pensat en força coses sense controlar-ho. Llavors ha estat quan he començat a pensar que era molt difícil obligar a pensar a la ment i en canvi, quan ja portes una estona intentant-ho, ella tota sola es passeja per molts racons i et sorprens, o potser arriba la imaginació i et fa males passades com el que m’he imaginat a continuació (un cop he pogut tornar a desconnectar): que el dissabte al matí, a la botiga on treballo, vindria una dependenta que és prepotent i no em cau bé. He desitjat que no vingués, tot i que després he pensat que era poc probable perquè no és fixa i no ve quasi mai.

Finalment, el meu rellotge intern m’ha avisat que ja deurien haver passat els 10 minuts, però el professor encara no havia dit res. De manera que durant aquells 40 o 50 segons que quedaven només m’he preguntat en què podien haver pensat els meus companys i he fet una recopilació de tot el que m’ha passat pel cap durant aquells 10 curts minuts.

REFLEXIÓ:

Per les coses que m’han vingut al cap durant aquests 10 minuts puc dir que quasi tot està relacionat amb aspectes que estic vivint últimament; conviure amb gent nova, la universitat, el cor, la feina, etc. Els salt de pensaments que he tingut quan estava pensant en el cor i de cop i volta he pensat en quan era petita i tocava el violí, té certa relació amb la música. He de dir que m’agrada molt i feia força anys que no en practicava, suposo que ara l’estic recordant com abans pel fet d’haver-me apuntat a una coral.

Saber que he de posar-me a pensar és una feina molt difícil i, en canvi, molt i molt fàcil quan no n’ets conscient. Fent aquest exercici m’he pogut adonar que la nostra ment és completament un enigma, ja que ens apareixen coses que no saps d’on venen ni el perquè. El més al·lucinant és que ella mateixa es concentra tant que llavors no t’adones del que passa al voltant.

Fer aquest exercici m’ha ajudat a comprendre més coses sobre la ment, coses ben simples de les que no te’n adones. La veritat és que m’ha agradat molt i s’haurien de fer més classes com aquesta.